Tragicomèdia de Ppallassos sense fronteres
holaiquetal | 01 Febrer, 2006 19:52
La incoherència en el canvi d'actitut adoptat pel Partit Popular des que van perdre les eleccions només pot descriure's com a tragicòmica. Independentment de les ganes que tinguin de recuperar la Moncloa, un no pot fer un paper tant a l'extrem del que ha estat jugant en els darrers anys i quedar-se tant ample. És simplement esquizofrènic. Sobretot perquè estem parlant d'uns senyors que quan governaven es dedicaven a increpar i titllar d'irresponsables qualsevol grup polític o ONG quan per exemple es sortia al carrer per denunciar la globalització o certes polítiques de dretes, o quan es recollien firmes i s'aconseguien manifestacions de centenars de milers de persones arreu per dir un NO A LA GUERRA ben fort. I ara resulta que han adoptat aquesta mateixa manera d'actuar, per dur la contrària i de pas fer-se els alternatius, moderns i "populistes" (per una vegada, almenys amb el nom, l'han encertat).
Queda clar però que a alguns canviar el trajo armani blau fosc per un polo juvenil no només no els fa més creíbles sinó que fa arrancar més d'un somriure a qui els veu al telenotícies. I alhora, fa pena. I no ho dic pel fet que puguin tenir unes idees diferents. Cadascú té dret a tenir les que té i a defensar-les amb els arguments necessaris. Però veure l'Acebes i la seva clenxa perfecta passejant-se ben perdut i aguantant el tipus de nen de casa bona entre un grup de jubilats exaltats amb banderes d'Espanya és digne d'un espectacle de circ. Perquè això sí, s'hi han posat de ple: manifestacions contra el retorn dels papers de Salamanca robats a la Generalitat, manifestacions contra l'Estatut i contra qualsevol idea de Catalunya que no sigui la seva, manifestacions contra la LOE, contra la "fragmentación de Espanya y a favor de la unidad nacional" (lema que "recorda temps anteriors", com diria alguna cançó, i fa tremolar només d'escriure-ho).... La manifestació contra la llei de matrimonis homosexuals (incentiva pel duo-dinámico dreta-església oficial) va ser la més divertida, amb pancartes del tipus "Una madre no tiene barba", "Familia unida, jamás será vencida" o "No más desmadre, queremos padre y madre". Aquesta és la part divertida.
La part trista és quan de sobte un decideix recollir firmes en contra d'un projecte aprovat legítimament i democràticament per la institució que té la potestat per fer-ho, en una darrera rabieta de nen petit que es nega a acceptar les normes dels pares. És a dir, les normes del joc democràtic i constitucional que tants s'omplen la boca reclamant. I sobretot quan una recollida de firmes contra un text com l'estatut que el 99,9% de la gent no s'ha llegit es converteix en una caça a bars i clubs de jubilats, pel que explicava un radiooient aquesta tarda comentant el seu cas tot ofès. O en una petició per internet d'aquelles que si poses que et dius Mariquita Pérez o Spiderman (tal com comentaven ahir a CUATRO) ets un ciutadà més amb un vot igual de vàlid que el d'un diputat.
Segur que ens esperen encara més sorpreses abans que torni a canviar de color Madrid. Mentrestant, podrem seguir d'espectadors d'aquest circ tragicòmic.
Queda clar però que a alguns canviar el trajo armani blau fosc per un polo juvenil no només no els fa més creíbles sinó que fa arrancar més d'un somriure a qui els veu al telenotícies. I alhora, fa pena. I no ho dic pel fet que puguin tenir unes idees diferents. Cadascú té dret a tenir les que té i a defensar-les amb els arguments necessaris. Però veure l'Acebes i la seva clenxa perfecta passejant-se ben perdut i aguantant el tipus de nen de casa bona entre un grup de jubilats exaltats amb banderes d'Espanya és digne d'un espectacle de circ. Perquè això sí, s'hi han posat de ple: manifestacions contra el retorn dels papers de Salamanca robats a la Generalitat, manifestacions contra l'Estatut i contra qualsevol idea de Catalunya que no sigui la seva, manifestacions contra la LOE, contra la "fragmentación de Espanya y a favor de la unidad nacional" (lema que "recorda temps anteriors", com diria alguna cançó, i fa tremolar només d'escriure-ho).... La manifestació contra la llei de matrimonis homosexuals (incentiva pel duo-dinámico dreta-església oficial) va ser la més divertida, amb pancartes del tipus "Una madre no tiene barba", "Familia unida, jamás será vencida" o "No más desmadre, queremos padre y madre". Aquesta és la part divertida.
La part trista és quan de sobte un decideix recollir firmes en contra d'un projecte aprovat legítimament i democràticament per la institució que té la potestat per fer-ho, en una darrera rabieta de nen petit que es nega a acceptar les normes dels pares. És a dir, les normes del joc democràtic i constitucional que tants s'omplen la boca reclamant. I sobretot quan una recollida de firmes contra un text com l'estatut que el 99,9% de la gent no s'ha llegit es converteix en una caça a bars i clubs de jubilats, pel que explicava un radiooient aquesta tarda comentant el seu cas tot ofès. O en una petició per internet d'aquelles que si poses que et dius Mariquita Pérez o Spiderman (tal com comentaven ahir a CUATRO) ets un ciutadà més amb un vot igual de vàlid que el d'un diputat.
Segur que ens esperen encara més sorpreses abans que torni a canviar de color Madrid. Mentrestant, podrem seguir d'espectadors d'aquest circ tragicòmic.
Política, societat i altres escàndols | 
Següent | 
Anterior | 
Comentaris (0) | 
Retroenllaços (0)
Comentaris
Menú
Cerca
Calendari
| « | Novembre 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |