Resseguint el Camí de S'arxiduc
holaiquetal | 25 Setembre, 2006 13:19
-"Voleu fer una excursió, demà?" - va dir en Lluís de bon matí - "Res, quatre hores, si sortim ben d'hora serem aquí per baixar a mar i tot"....
La veritat és que la proposta era més que temptadora, i no només perquè m'agradi caminar per la serra de Tramuntana si pot ser cada dia, sinó perquè com més conec el món de l'arxiduc i el que va fer per l'illa (començant per Miramar i acabant pels dibuixos de coleòpters i l'estudi de fauna i flora d'aquesta banda de l'illa), més m'agrada.I allà ens teniu un dijous del mes d'agost a quarts de set del matí: un grup mallorquino-catalano-italià d'allò més curiós, aparcant cotxes en algun carrer del darrera de l'antiga escola de Valldemossa, a la falda de la serra de Tramuntana.
La primera pujada va ser brutal, no s'acabava mai. Vam resseguir una riera improvitzada per continuar per un camí en ziga-zaga que pujava muntanya amunt. Finalment, amb la samarreta molla de suor pel contacte amb la motxilla, la pujada va acabar i com un miracle va aparèixer una esplanada, ni un centímetre és de desnivell: el Pla des Pouet. És un indret on conflueixen molts camins, costa saber quin és el que hem de prendre... S'hi poden observar les restes d'antics forns...
I vam trobar-nos amb una cabra morta enmig d'una rotllana de pedres, com si fos la víctima d'algun ritual despiatat.
Seguint el pla cap a l'esquerra arribem a la primera grata sorpresa: unes vistes espectaculars de la costa des del primer dels miradors que s'havia fet construïr el nostre amic arxiduc, el mirador de Ses Puntes. Tenia bon gust, l'home, i sens dubte va encertar el lloc. Va fer construïr una muralla de baixa alçada, la justa perquè els qui volguéssin admirar el paisatge no caiguéssin al buit.
La vista als nostres peus és esplèndida. El nostre guia, un mallorquí que com tants altres es preocupa per la destrucció de la seva costa i del seu paisatge, dedica els minuts de descans a comptar tot entristit les piscines que han crescut com a bolets en els darrers anys allà baix.
Seguim un caminet en el que la terra s'ha convertit en empedrat, el pitjor enemic dels peus cansats, sort que no fa massa pujada... Pujem tots en fila índia. Per sort, malgrat haver sortit de la frondositat inicial del bosc, alguns arbres resisteixen encara els forts vents que deuen bufar la major part de l'any en aquestes alçades a tocar del penyasegat que anem resseguint amb el camí, i no ens toca el sol més que en alguna clariana.
Hem passat els mil metres i seguim pujant. A l'esquerra, la vista segueix essent fantàstica. Finalment, aquí el tenim! És el refugi que va fer-se construïr l'arxiduc, per descansar de les seves excursions....
L'indret és ideal. Llàstima que la petita caseta de pedra cau a trossos. Ja no hi queda teulada. Només quatre parets i, això sí, una finestra molt ben ideada...
Ara ja som a dalt de tot. S'han acabat els arbres, seguim l'excursió resseguint la carena. Faig algunes fotos, per no haver-me de fixar en el paisatge mentre caminem i evitar qualsevol vertígen que puguin estimular el cansament i la calitja.
Ara el camí és planer. El cel ha tingut pietat de nosaltres i han aparegut uns núvols per evitar que el sol d'agost se'ns cruspeixi. Són quarts de dotze, i l'excursió encara està a mitges! I això que hem anat fent, sense presses, suposo que ens falta el ritme intens d'un excursionista de debò... Què hi farem!
Ens anem trobant diversos camins que permetríen baixar cap a la civilització de nou, però tenim ganes d'arribar com més enllà millor. Al nostre voltant tot és molt salvatge: pedra, roca, i alguns arbustos que treuen el cap de tant en tant. Arribem al Puig del Cargolí i creuem dos excursionistes del país. De sobte, va apareguent una capa de boira.
Sense sol i amb els núvols, la temperatura és prou agradable, em poso el gersei.
>
Decidim baixar pel camí de Ses Fontanelles per poder arribar a dinar. Quasi no tenim aigua, sort que la part italiana del grup ha dut força fruita, pomes i taronges, són la nostra salvació.
La baixada és molt brusca, tot és pedra petita i fulleraca. Més d'una hora baixant (d'aquí no tinc fotos, prou feina vaig tenir per no relliscar) bosc avall, per camins inexistents, amb cabreta morta inclosa (deu haver caigut daltabaix d'alguna de les roques).
Per fi, al cap de set hores, tornem a ser a Lluc Alcari, assedegats i afamats. Per sort, ens esperava un dinar fantàstic! Aquí teniu el perfil geogràfic de l'excursió (gràfic del grup Excursionista Els Xots).
La veritat és que la proposta era més que temptadora, i no només perquè m'agradi caminar per la serra de Tramuntana si pot ser cada dia, sinó perquè com més conec el món de l'arxiduc i el que va fer per l'illa (començant per Miramar i acabant pels dibuixos de coleòpters i l'estudi de fauna i flora d'aquesta banda de l'illa), més m'agrada.I allà ens teniu un dijous del mes d'agost a quarts de set del matí: un grup mallorquino-catalano-italià d'allò més curiós, aparcant cotxes en algun carrer del darrera de l'antiga escola de Valldemossa, a la falda de la serra de Tramuntana.
La primera pujada va ser brutal, no s'acabava mai. Vam resseguir una riera improvitzada per continuar per un camí en ziga-zaga que pujava muntanya amunt. Finalment, amb la samarreta molla de suor pel contacte amb la motxilla, la pujada va acabar i com un miracle va aparèixer una esplanada, ni un centímetre és de desnivell: el Pla des Pouet. És un indret on conflueixen molts camins, costa saber quin és el que hem de prendre... S'hi poden observar les restes d'antics forns...
I vam trobar-nos amb una cabra morta enmig d'una rotllana de pedres, com si fos la víctima d'algun ritual despiatat.
Seguint el pla cap a l'esquerra arribem a la primera grata sorpresa: unes vistes espectaculars de la costa des del primer dels miradors que s'havia fet construïr el nostre amic arxiduc, el mirador de Ses Puntes. Tenia bon gust, l'home, i sens dubte va encertar el lloc. Va fer construïr una muralla de baixa alçada, la justa perquè els qui volguéssin admirar el paisatge no caiguéssin al buit.
La vista als nostres peus és esplèndida. El nostre guia, un mallorquí que com tants altres es preocupa per la destrucció de la seva costa i del seu paisatge, dedica els minuts de descans a comptar tot entristit les piscines que han crescut com a bolets en els darrers anys allà baix.
Seguim un caminet en el que la terra s'ha convertit en empedrat, el pitjor enemic dels peus cansats, sort que no fa massa pujada... Pujem tots en fila índia. Per sort, malgrat haver sortit de la frondositat inicial del bosc, alguns arbres resisteixen encara els forts vents que deuen bufar la major part de l'any en aquestes alçades a tocar del penyasegat que anem resseguint amb el camí, i no ens toca el sol més que en alguna clariana.
Hem passat els mil metres i seguim pujant. A l'esquerra, la vista segueix essent fantàstica. Finalment, aquí el tenim! És el refugi que va fer-se construïr l'arxiduc, per descansar de les seves excursions....
L'indret és ideal. Llàstima que la petita caseta de pedra cau a trossos. Ja no hi queda teulada. Només quatre parets i, això sí, una finestra molt ben ideada...
Ara ja som a dalt de tot. S'han acabat els arbres, seguim l'excursió resseguint la carena. Faig algunes fotos, per no haver-me de fixar en el paisatge mentre caminem i evitar qualsevol vertígen que puguin estimular el cansament i la calitja.
Ara el camí és planer. El cel ha tingut pietat de nosaltres i han aparegut uns núvols per evitar que el sol d'agost se'ns cruspeixi. Són quarts de dotze, i l'excursió encara està a mitges! I això que hem anat fent, sense presses, suposo que ens falta el ritme intens d'un excursionista de debò... Què hi farem!
Ens anem trobant diversos camins que permetríen baixar cap a la civilització de nou, però tenim ganes d'arribar com més enllà millor. Al nostre voltant tot és molt salvatge: pedra, roca, i alguns arbustos que treuen el cap de tant en tant. Arribem al Puig del Cargolí i creuem dos excursionistes del país. De sobte, va apareguent una capa de boira.
Sense sol i amb els núvols, la temperatura és prou agradable, em poso el gersei.
>
Decidim baixar pel camí de Ses Fontanelles per poder arribar a dinar. Quasi no tenim aigua, sort que la part italiana del grup ha dut força fruita, pomes i taronges, són la nostra salvació.
La baixada és molt brusca, tot és pedra petita i fulleraca. Més d'una hora baixant (d'aquí no tinc fotos, prou feina vaig tenir per no relliscar) bosc avall, per camins inexistents, amb cabreta morta inclosa (deu haver caigut daltabaix d'alguna de les roques).
Per fi, al cap de set hores, tornem a ser a Lluc Alcari, assedegats i afamats. Per sort, ens esperava un dinar fantàstic! Aquí teniu el perfil geogràfic de l'excursió (gràfic del grup Excursionista Els Xots).
Parides personals... i altres escàndols | 
Següent | 
Anterior | 
Comentaris (0) | 
Retroenllaços (0)
Comentaris
Menú
Cerca
Calendari
| « | Novembre 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |