Holaiquetal

Matrimoni de conveniència

holaiquetal | 08 Març, 2006 11:56

Per un cúmul de casualitats, m'ha vingut al cap la profe de Semiòtica i el gran concepte que en vaig aprendre: la isotopia.

Llegia fa una estona un article d'opinió d'un periodista de nom llargíssim a l'ABC (quines coses de fer de bon matí, ja ho sé) impactada pel títol "ADIÓS, CATALUÑA!". El to dramàtic, el ric vocabulari en adverbis i adjectius d'aquells que només s'empren en els escrits dictats pels cors ferits... tot força típic d'aquells espanyols que es neguen a entendre i acceptar la diferència que els hem demanat sempre. No ho entenen i no ho volen entendre.

D'altra banda, aquest matí m'han trucat per desitjar-me "Felíç dia, Dona Treballadora!". És cert... Però no deixa de ser un Dia de la Dona treballadora marcat per la terrible notícia sobre el segon apallissament de la petita Alba de 5 anys, maltractada perquè sí pels qui teòricament l'haurien de protegir. És la cirereta dels habituals estudis sobre desigualtats de gènere i la violència domèstica que els mitjans es dediquen a bombardejar-nos aquests dies..

Ho sé, tot plegat són temes que semblarien deslligats a primer cop d'ull. Però que m'han dut a una reflexió a partir de l'associació d'idees de tot plegat.

De fet, la relació Catalunya-Espanya és com un de tants matrimonis d'aquells que aguanten amb el temps sense saber ben bé perquè. Es necessiten. En ocasions, quan la cosa fins i tot va bé, fan veure que s'estimen i tot. Però a la mínima, es tiren els plats pel cap. Perquè un no deixa d'abusar de l'altre, negant-li llibertats i drets, no entén que vulgui fer la seva sense una tutela que generació rera generació s'ha anat exercint, la maltracta en molts aspectes sense estalviar-li ni un insult... És allò de "serás mía, o de nadie". I ella, Catalunya, víctima d'una barreja de síndrome d'Estocolm i de por a un futur incert que tots pinten com a negre, segueix igualment aguantant el matrimoni, tot i petits rampells de tant en tant, somniant que algun dia tot sigui millor. Somnis en va, perquè els marits que no et respecten, no canvien.

Poden millorar una mica les coses, però les persones no canviem, o canviem molt poc. Durant massa anys ens hem doblegat davant les imposicions dels qui ni ens comprenen ni ens volen comprendre. Fins quan caldrà aguantar?