Holaiquetal

Totalment d'acord. Aquest home vol convertir una flagrant derrota en un triomf. Recordem que els socialistes van anar a les eleccions europees venent la moto que reclamarien l'oficialitat del català a Europa. Les van guanyar i el català no és oficial. Però bé, també en Zapatero va tenir la barra de dir al Palau Sant Jordi que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i ja veiem el que ha fet. Quina barra que tenen tots plegats...

BALADA DE FRA RUPERT El Pare Rupert Maria de Manresa era el nom de religió que havia adoptat Ramon Badia i Mullet. Les seves prèdiques eren molt escoltades i comentades, fins a l'extrem d'assolir que el més granat de la burgesia anés a sentir-les. Malgrat ser bons coneguts, Sagarra no va poder-se'n estar de fer una curiosa explicació del seu èxit. Fra Rupert, de les dames predilecte, menoret d'aparell extraordinari, puja a la trona amb el ninot erecte i com aquell que va a passar el rosari, sense gota ni mica de respecte als vots del venerable escapulari, mostrant impúdic el que té entre cames excita la lascívia de les dames. I amb veu entre baríton i tenor canta Rupert, l'impúdic fra menor: Gustós, senyores, m'avinc a explicar-vos com els tinc. Els tinc grossos i rodons com els pares Felipons. I els tinc nets i sense tites com els Padres Jesuïtes. Els tinc frescos i bonics com els Pares Dominics. Cadascun em pesa un quilo com els del Pare Camilo. Se'ls podria portar amb palmes com aquells del Mestre Balmes. No els tinc tous ni tampoc nanos, com els tenen els hermanos. Ni plens d'innoble mengia com els del Cor de Maria. Ni tenen les bosses tristes com els dels Germans Maristes. I no em ballen nit i dia com els de l'Escola Pia. No són els grans de rosaris que pengen als Trinitaris. Ni fan aquell tuf de be dels frares de la Mercè. Cap paparra se m'hi arrapa com als monjos de la Trapa. Ni massa tocatardans com són els dels Salesians. Ni peluts ni escadussers com els d'altres missioners. Ni amb el gàl·lic i els veneris d'altres dignes presbiteris. Ni ridículs ni pudents com ho són en tants convents. Ni aprimats per els mals vicis com els tenen els novicis. Ni tronats i plens de grans com els pobres postulants. Ni amb els senyals alarmistes dels ous dels seminaristes. Ni amb un tip i altre dejú com els frares de Sant Bru. Se'm poden contrapuntar amb tots els sants de l'Altar. No se'm poden tornar enrera com li passava a Sant Pere. I tenen un toc tan suau com els collons de Sant Pau. Son peces que fan lluir com els de sant Agustí. I poden omplir un cabàs com els ous de Sant Tomàs. I encara sobrar-ne un tros com passava amb Sant Ambròs. Tenen aquell tuf honrat dels collons de Sant Bernat. No m'arriben fins al cul com a Vicenç de Paül. No m'escalden la titola com a Ignasi de Loyola. No em freguen la pastanaga com a Sant Lluís Gonçaga. Hi ha més tall i més tiberi que en els de Sant felip Neri. No hi ha al món un tal encert com els ous de Fra Rupert. La que els toqui amb vehemència, cinc-cents dies d'indulgència. La que en copsi la grandària, fins indulgència plenària. I el cul que no els és rebel anirà del llit al cel. No té l'Església Romana cosa més noble i més sana, ni té l'ordre Caputxina peça més pulcra i més fina, disposada a tot servei Ad Majorem Gloriam Dei.

BALADA DE FRA RUPERT El Pare Rupert Maria de Manresa era el nom de religió que havia adoptat Ramon Badia i Mullet. Les seves prèdiques eren molt escoltades i comentades, fins a l'extrem d'assolir que el més granat de la burgesia anés a sentir-les. Malgrat ser bons coneguts, Sagarra no va poder-se'n estar de fer una curiosa explicació del seu èxit. Fra Rupert, de les dames predilecte, menoret d'aparell extraordinari, puja a la trona amb el ninot erecte i com aquell que va a passar el rosari, sense gota ni mica de respecte als vots del venerable escapulari, mostrant impúdic el que té entre cames excita la lascívia de les dames. I amb veu entre baríton i tenorcanta Rupert, l'impúdic fra menor: Gustós, senyores, m'avinc a explicar-vos com els tinc. Els tinc grossos i rodons com els pares Felipons. I els tinc nets i sense tites com els Padres Jesuïtes. Els tinc frescos i bonics com els Pares Dominics. Cadascun em pesa un quilo com els del Pare Camilo. Se'ls podria portar amb palmes com aquells del Mestre Balmes. No els tinc tous ni tampoc nanos,com els tenen els hermanos. Ni plens d'innoble mengia com els del Cor de Maria. Ni tenen les bosses tristes com els dels Germans mMristes. I no em ballen nit i dia com els de l'Escola Pia. No són els grans de rosaris que pengen als Trinitaris. Ni fan aquell tuf de be dels frares de la Mercè. Cap paparra se m'hi arrapa com als monjos de la Trapa. Ni massa tocatardans com són els dels Salesians. Ni peluts ni escadussers com els d'altres missioners. Ni amb el gàl·lic i els veneris d'altres dignes presbiteris. Ni ridículs ni pudents com ho són en tants convents. Ni aprimats per els mals vicis com els tenen els novicis. Ni tronats i plens de grans com els pobres postulants. Ni amb els senyals alarmistes dels ous dels seminaristes. Ni amb un tip i altre dejú com els frares de Sant Bru. Se'm poden contrapuntar amb tots els sants de l'Altar. No se'm poden tornar enrera com li passava a Sant Pere. I tenen un toc tan suau com els collons de Sant Pau. Son peces que fan lluir com els de sant Agustí. I poden omplir un cabàs com els ous de Sant Tomàs. I encara sobrar-ne un tros com passava amb Sant Ambròs. Tenen aquell tuf honrat dels collons de Sant Bernat. No m'arriben fins al cul com a Vicenç de Paül. No m'escalden la titola com a Ignasi de Loyola. No em freguen la pastanaga com a Sant Lluís Gonçaga. Hi ha més tall i més tiberi que en els de Sant felip Neri. No hi ha al món un tal encert com els ous de Fra Rupert. La que els toqui amb vehemència, cinc-cents dies 'indulgència. La que en copsi la grandària, fins indulgència plenària. I el cul que no els és rebel anirà del llit al cel. No té l'Església Romana cosa més noble i més sana, ni té l'ordre Caputxina peça més pulcra i més fina, disposada a tot servei Ad Majorem Gloriam Dei.