Holaiquetal

Perdoneu que insisteixi amb el tema d'aquest matí, però és que lo d'aquest home és una verdadera incontinència verbal.

Frase d'avui, comparant la situació flamenca-belga amb la catalana: "a Catalunya no hi ha un moviment independentista que s'estigui en aquest moment pronunciant com a tal".

Quina bufetada a la realitat i als centenars de milers de persones que sí que viuen aquest moviment. I quin president....

Hi ha persones que sovint un es pregunta si pensen el que diuen quan obren la boca. Ahir el President Maragall va aterrar a Brussel·les -on avui tindrà reunions amb amics il·lustres com ara Borrell, Almúnia o Solana- i va ser baixar de l'avió i deixar-la anar ben grossa. Avui llegim a EL PUNT: "El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, creu que el fet que la Unió Europea i de pas Espanya hagin admès l'ús del català demostra que reconeixen Catalunya com una «nació»".

A veure, Sr. Maragall. El català de moment pot parlar-se en ALGUNES institucions europees. Com per exemple, al Comitè de les Regions, com bé sap, perquè va anar expressament a estrenar la novetat. Això sí, qui vol fer-ho ara ha de complir mil condicions, com si t'estiguessin fent un favor. Si tant bé estigués el Català a Europa, no s'hauria aplaçat 4 vegades (acaba de dir en Borrell que ho deixem pel mes de març... però ja veurem) la decisió d'adoptar la nostra llengua al Parlament Europeu, que se suposa que és la veu del poble. S'haurà de demanar permís, entregar la intervenció amb dies d'antelació, i el PP espanyol ja s'ha encarregat d'escalfar motors i fa queixar els seus companys de grup de països de l'Est per assegurar-se que amb l'excusa que costa diners la gran majoria dels diputats hi votaran en contra. Vaja, que si s'arriba a aprovar alguna cosa algun dia, ens farà quedar com uns bitxos extranys, cosa que els maltesos i els gaèlics no han hagut de patir.

I perquè tot plegat? No hi ha truc: quan un país està determinat i diu "Senyors, aquests són els idiomes de casa nostra", aquestes històries ridícules no passen.

Aquí la qüestió és que fins que a Espanya no es normalitzi i s'acabin respectant de debò català, gallec i esukera, i no s'acceptin com a idiomes propis de l'Estat, fora de la península seguirem donant motius perquè ens segueixin donant-nos llargues i no ens prenguin seriosament. I amb raó.

Aquest matí moria un nou manifestant islàmic pels enfrontaments amb soldats noruecs quan un grup de 300 afganesos els han atacat apedregant-los. Aquesta tarda, 4 més. Amb aquests, ja són 11 els manifestants morts per alderulls en 3 dies, i diàriament segueixen convocant-se més i més protestes arreu de països islàmics. I la cosa ja ha arribat fins a casa nostra, a Europa. A Londres, les concentracions de musulmans ofesos ja duren tot el dia (hi influeix el factor taxa d'atur elevada de molts inmigrants, sens dubte). Enmig d'aquest enrenou, llegim una anècdota en un diari de Madrid (com no podia ser d’altra manera) que no deixa de sobtar: "La bandera de ESPAÑA fue quemada ayer en una ciudad iraquí en una manifestación de protesta contra las caricaturas de Mahoma".

És a dir: que hem arribat al nivell impensable que cremar ambaixades equival a dibuixar 4 vinyetes (que per cert ja tenen equivalent en camp contrari tal com expliquen The Guardian i Vilaweb) en un diari fins ara desconegut, i a sobre a alguns els segueix preocupant al mateix nivell que la bandera del imperio sigui incendiada. La Santa Constitució ja ho diu que això no es pot fer, i de fet cal recordar que cada vegada que algun jove independentista en crema alguna li acaba caient multa i/o presó. Per un tros de tela. Al capdavall, ben pensat, potser ambdues coses no estan tant apartades l'una de l'altra. La ràbia que pot aflorar arrel de la crema d'un tros de tela o d'un dibuix sobre paper arriba fins a extrems insospitats, vull dir. L'integrisme és com un enorme ventall de possibilitats.

Lo trist de tot plegat és que en el cas de la revolta d'integrisme islàmic ja no hi ha marxa enrere. S'atacaran més destacaments europeus (ja hem assolit el mateix grau de maldat que els nordamericans), s'assaltaran ambaixades i seus d'organismes internacionals, proliferaran cada dia més segrestos a europeus, i viurem cada dia més atemorits amb ganes de quedar-nos prop de casa (quedaran enrere per tant les ganes de visitar com a turista o home de negocis qualsevol d'aquests indrets perillosos). I per acabar-ho d'arrodonir, tant americans com israelians hauran trobat l'excusa ideal per seguir i intensificar l'extermini de presumptes terrorristes (entenent com a tal potencialment qualsevol persona de pell mínimament fosca, es clar), guerra a la que de segur ja no criticaran tant algunes potències de la vella Europa per qui el panorama de sobte ha canviat.

Dos mil anys més tard, les croades contra infidels segueixen estant tant de moda com el primer dia. És ben bé que per moltes telenovel•les que surtin a la tele, la realitat sempre superarà la ficció.

Ja són 8 els manifestants que protestaven pels famosos dibuixos publicats a alguns diaris europeus i que han mort en enfrontaments amb la policia. 4 dels casos han passat a l'Afghanistan, fins aquí res d'extrany. I dic res d'extrany perquè el bullici que es viu en aquests i altres països islàmics aquests dies feia esperar que alguna desgràcia així podia passar. I segur que els 4 interessats en què tot plegat segueixi així ja els va bé afegir morts en aquesta pujada de tensió sense precedents. Segur que a hores d'ara aquestes dues morts també les han atribuït a Dinamarca.

La qüestió és: fins on arribarà aquesta crispació? Vagis on vagis, les ciutats europees tenen una presència més que rellevant de comunitats islàmiques que, tot i que no tenen perquè demostrar el mateix fanatisme que el que veiem per la tele provinent de terres llunyanes, es posicionaran tant sí com no de la banda dels seus germans musulmans. Per tant, ni a casa nostra ens salvem de tenir-los mínimament ressentits, notícia no gaire esperançadora de cara a viure tranquils.

A hores d'ara, el famós dibuixant del diari Jyllands Posten de Copenhague és sens dubte la persona més buscada per alguns d'aquests animals a qui no importa morir esmicolats per defensar la seva fe. Ja es pot buscar un bon grapat de guarda-espatlles i fins i tot anar pensant en canviar-se de sexe, per si de cas.

Mentrestant, una es pregunta fins quan les masses descontrolades arreu del món seguiran pedrejant les embaixades europees, o si a partir de demà, en nom d'Al·là i en aquesta nova embranzida de la creuada islamista integrista, aniran enfonsant des de la sireneta de Copenhague fins a la Sagrada Família passant per la Torre Eyffel. Posa la pell de gallina el sol fet d'escriure-ho. Però res és descartable vist com van les coses.

De tot plegat, alguns savis en diuen xoc de civilitzacions. I la única via possible per solucionar-ho és l'anomenat diàleg de civilitzacions. El nostre posicionament geogràfic fa d'Europa un actor estratègic per liderar aquest diàleg. El problema és que ens falten líders a casa. Això és com intentar tenir un equip de futbol potent sense un Ronaldino o un Eto'o. Impossible. Però no podem renunciar-hi. Hem de fer un esforç tots plegats perquè aquest diàleg sigui real i profitós. Tenim massa per perdre-hi i tot per guanyar-hi.

Avui la Generalitat farà un gran acte institucional de rebuda dels documents de Salamanca, amb Consellera Mieres i President Maragall inclosos. I a la tarda, inauguració d'aquelles de tallar cinta d'una exposició que fa mesos que és a punt, sobre aquests documenys catalans que tants anys han patit aquest exili forçat. Parafernàlia i platerets fins a tornar-nos sords. Però que amaga un gran secret: els únics papers de Salamanca que han tornat, són els de la Generalitat. És a dir, tanta batalla per reclamar que allò que fou robat a centenars de famílies retorni a Catalunya, i al final els únics que se'n han sortit ara para ara, és una institució.

No estic pas dient que no m'alegri d'aquest primer retorn, però queda més que clar que no hi ha motius ni per tanta alegria ni per tantes festes. Si, pot ser trist que a la Generalitat se li confisquessin uns documents institucionals. Però no és més trist que t'entrin a casa a cops d'escopeta i mentre te la regiren i deixen com a nova et robin els records, els escrits, la identitat?

La qüestió és: perquè s'amaga que NO HAN TORNAT TOTS ELS PAPERS? Tanta necessitat té el govern de demostrar èxits i fer-se l'heroi? Per això ha estat utilitzant com a bandera el drama de les famílies robades durant tota la campanya? Siguem seriosos... El dia que es retornin tot allò que va ser robat, llavors sí que hi haurà motius per tallar cintes i encetar l'ampolla de cava (cava català)!

Avorrits per l'estatut català, aquest dies també es parla del nou estatut valencià, del que tampoc ens arriben gaire bones notícies. Sembla que el PP ha convençut el PSV-PSOE d'un canvi de cromos d'aquells que fan veritable vergonya. El Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida i Esquerra Republicana del País Valencià es fan creus encara del sobtat canvi d'opinió del partit socialista, que ha cedit al xantatge del PP. A canvi de mantenir el sostre electoral al 5%, l'estatut farà referència a l''idioma valencià'. La primera part d'aquest pacte vé a dir que la democràcia només és pels més forts. Ja s'ho han muntat per poder-se repartir el pastís en dues parts. I els altres, que es fotin. I la segona segella diabòlicament la tendenciosa mania blavera de dividir a l'idioma. Si alguns pensàvem que la cosa ja feia massa que durava, això ja és com un empatx.

Ja fa temps que em roda pel cap una teoria sobre la qüestió de la unitat de la llengua: si aquesta llengua comuna que tenim es digués "pa amb oli", per posar un nom sense connotacions de cap mena (més enllà de les gastronòmiques, diguem-ne), estic segura que totes aquestes rancúnies i falta d'entesa no existirien. El problema és que la "llengua mare" es diu català. I així com els equatorians i els xilens no es discutiran mai per aquest tema perquè tenen clar que el que ells parlen és espanyol, aquí semblem tontos. L'estratègia secessionista valenciana del PP i de més enllà ha aconseguit que una part de la població cregui realment que valencià, mallorquí, català... puguin aparèixer com a idiomes diferents. Quan en realitat, és de dos dits de front que si dues persones poden mantenir una conversa, és que tant diferent no parlen! Una altra cosa és que a una banda del fet de "telefonar" o "trucar" en diguin "picar" o "cridar" (País Valencià però també a l'interior de les comarques tarragonines), o que de "parlar" o "enraonar" se'n pugui dir "xerrar"... Però han aconseguit posar en marxa aquest màrketing agressiu de diferenciació que ha arribat a l'extrem ridícul de presentar a la Unió Europea un text com el de la Constitució Europea "en Valencià", que és un copy-paste de la versió catalana!.

Ho parlava no fa gaire amb un periodista valencià corresponsal a Europa, i m'explicava que per molta gent no és tant que l'idioma en sí sigui diferent, sinó que la batalla era per una denominació "que en realitat, i els fets històrics ho demostren, és equivocada, ja que s'hauria de dir valencià i no català si mirem la inestimable aportació d'Àusias March i altres". I per la gran majoria dels catalans, això de canviar-li el nom a la llengua a l'entrada del segle XXI, tampoc s'entendria mai. Si ni tant sols s'aconsegueix fer baixar del burro l'estandarització idiomàtica a escoles, institucions i mitjans de comunicació, amb l'educació de variants lingüístiques dels ciutadans anem molt endarrerits. Tots els presentadors de TV3 tenen un català estàndard perfecte (que alguns han hagut d'assumir tot i no ser el propi), i quan surt algun valencià o mallorquí a les sèries catalanes sempre acaba essent el personatge anecdòtic. Com arribarem mai a construïr uns Països Catalans així?

En fi, el que queda clar és que la unitat de la llengua, a molts els fa por. I la intel·ligent tècnica del "divideix i venceràs" ha arribat al seu punt àlgid, fins a aconseguir entronitzar-se al principal text del País valencià. Hi ha marxa enrere després d'un desastre com aquest?

Que ningú tingui cap dubte de que ahir, a TV3, li va caure el pèl a algun periodista per haver fet públic a l'informatiu migdia el desafortunat però sincer comentari sobre Montilla per part del ministre Jordi Sevilla, afirmant a Fidalgo (CCOO) que "encara és aviat perquè un xarnego governi a Catalunya". És el que passa quan un micro de Telemadrid és al lloc adequat, al moment adequat, i s'ofereixen a la resta de mitjans aquest caramelet, que si més no distreu una mica de l'avorrit debat de l'estatut afegint un ingredient propi de l'Aquí hay Tomate...

Pel que he pogut llegir, "xarnego", etimològicament, prové del castellà "lucharniego" i fa referència als gossos ensinistrats que surten de nit per caçar, però en realitat fem servir el terme en el sentit d'origen gascó, que vindria a ser no autòcton, bord o inadaptat al país. El que passa és que té una connotació despectiva i bastant rància, tot i que no crec pas que Sevilla ho volgués expressar en aquest sentit....

I la qüestió que un es planteja reflexionant sobre aquest nou afer micro indiscret és: té raó en Sevilla? Fins a quin punt es presenten a Catalunya candidats amb cognoms com Maragall, Mas, Carod-Rovira, Saura i fins i tot Piqué, perquè -conscientment o no- s'entén que quan un ha de ser president del país ha de ser un "pura sang"? A molts ens agradaria pensar que no... Però tenint en compte la gran quantitat de cognoms d'origen castellà a Catalunya, no deixa de ser curiós que no abundin especialment en l'espectre de càrrecs institucionals i polítics... Potser influeix l'enganyosa impressió que un foraster s'implicarà menys en la defensa d'interessos d'un país, quan en realitat després resulta que ni tant sols molta gent de la pròpia terra no té aquesta vocació.

No és un tema de noms. És qüestió d'estimar-se el país, es vingui d'on es vingui.

La incoherència en el canvi d'actitut adoptat pel Partit Popular des que van perdre les eleccions només pot descriure's com a tragicòmica. Independentment de les ganes que tinguin de recuperar la Moncloa, un no pot fer un paper tant a l'extrem del que ha estat jugant en els darrers anys i quedar-se tant ample. És simplement esquizofrènic. Sobretot perquè estem parlant d'uns senyors que quan governaven es dedicaven a increpar i titllar d'irresponsables qualsevol grup polític o ONG quan per exemple es sortia al carrer per denunciar la globalització o certes polítiques de dretes, o quan es recollien firmes i s'aconseguien manifestacions de centenars de milers de persones arreu per dir un NO A LA GUERRA ben fort. I ara resulta que han adoptat aquesta mateixa manera d'actuar, per dur la contrària i de pas fer-se els alternatius, moderns i "populistes" (per una vegada, almenys amb el nom, l'han encertat).

Queda clar però que a alguns canviar el trajo armani blau fosc per un polo juvenil no només no els fa més creíbles sinó que fa arrancar més d'un somriure a qui els veu al telenotícies. I alhora, fa pena. I no ho dic pel fet que puguin tenir unes idees diferents. Cadascú té dret a tenir les que té i a defensar-les amb els arguments necessaris. Però veure l'Acebes i la seva clenxa perfecta passejant-se ben perdut i aguantant el tipus de nen de casa bona entre un grup de jubilats exaltats amb banderes d'Espanya és digne d'un espectacle de circ. Perquè això sí, s'hi han posat de ple: manifestacions contra el retorn dels papers de Salamanca robats a la Generalitat, manifestacions contra l'Estatut i contra qualsevol idea de Catalunya que no sigui la seva, manifestacions contra la LOE, contra la "fragmentación de Espanya y a favor de la unidad nacional" (lema que "recorda temps anteriors", com diria alguna cançó, i fa tremolar només d'escriure-ho).... La manifestació contra la llei de matrimonis homosexuals (incentiva pel duo-dinámico dreta-església oficial) va ser la més divertida, amb pancartes del tipus "Una madre no tiene barba", "Familia unida, jamás será vencida" o "No más desmadre, queremos padre y madre". Aquesta és la part divertida.

La part trista és quan de sobte un decideix recollir firmes en contra d'un projecte aprovat legítimament i democràticament per la institució que té la potestat per fer-ho, en una darrera rabieta de nen petit que es nega a acceptar les normes dels pares. És a dir, les normes del joc democràtic i constitucional que tants s'omplen la boca reclamant. I sobretot quan una recollida de firmes contra un text com l'estatut que el 99,9% de la gent no s'ha llegit es converteix en una caça a bars i clubs de jubilats, pel que explicava un radiooient aquesta tarda comentant el seu cas tot ofès. O en una petició per internet d'aquelles que si poses que et dius Mariquita Pérez o Spiderman (tal com comentaven ahir a CUATRO) ets un ciutadà més amb un vot igual de vàlid que el d'un diputat.

Segur que ens esperen encara més sorpreses abans que torni a canviar de color Madrid. Mentrestant, podrem seguir d'espectadors d'aquest circ tragicòmic.

No sé si et passa això de que surts de la península i et pregunten per la situació política, com va el país... A mi em passa tot sovint per aquestes europes. En algunes coses, es podria dir que entrem dins la normalitat. Però en d'altres, qualsevol pot pensar que vivim en móns diferents. Sobretot pel que fa al periode post-franquista mal digerit que vivim de 30 anys ençà. Amics alemanys o anglesos es queden incrèduls quan els expliques que fins fa menys d'un any seguia manant algun ministre franquista, o els alts càrrecs que ocupen fills de falangistes i d'herois de la Patria Nacional (a Italia, amb la filla d'en Mussolini de diputada i liderant un partit, aquesta història ja els sona més). O que en moltes ciutats segueixen havent-hi bustos i noms de carrers propis de l'època (a Palma, sense anar més lluny). És com si a Berlin hi hagués una plaça de Hitler, una avinguda importantíssima dedicada al Fürher o com si a en Sadam Husseïn li seguissin dedicant monuments.

Potser el mètode alemany de girar pàgina va ser molt dràstic, amb un sentiment de culpa que anys després encara és present en la ment de les noves generacions encara que sigui inconscientment. A les escoles d'aquell país, cada any es fa llegir el Diari d'Anna Frank des de menuts, ja sigui per fer història com gramàtica o socials, com a manera d'interioritzar el que no es pot tornar a repetir. Tota una menjada de coco, vaja. Entre aquest sistema i el "aquí no ha passat res i seguim endavant" que practiquem nosaltres, hi ha un abisme. Però del que no hi ha dubte és que ningú pot pretendre que "aquí no ha passat res" i seguir amb la bena als ulls imposada des de dalt. Hi ha fosses comunes on fer excavacions, nens del franquisme per retrobar i acollir, i molta investigació històrica per fer sobre els darrers 40 anys.

Avui a Catalunya ens hem despertat amb la notícia que els documents expoliats per les forces franquistes i dipositats fins ara a l'Arxiu de Salamanca havien arribat a Sant Cugat a les 8h del matí. El viatge nocturn custodiat per policia de paisà torna a recordar-nos que tot plegat segueix fent vergonya. Perquè hem d'amagar-nos del retorn d'uns papers que legítimament són de la història d'un país, tant de particulars com de la Generalitat, com si féssim una malifeta?

I a sobre, falten des de la caixa 150 a la 157. Com diria en Sampol, "això és es colmo!"!

Una es pregunta fins quan duraran les maniobres del PP per evitar que recuperem una dignitat que fa massa temps que ens van prendre. Sembla que que ens facin un favor en tot. Tal com ha explicat algun particular implicat, "quan a algú li roben la cartera, el més normal seria que li tornin" i no cal ni agrair-li al lladre.

Això sí, cal agrair el suport de totes aquelles persones de Salamanca (entre ells professors de la USAL me així m'ho han traslladat personalment) que han entès i defensat, malgrat l'allau de crítiques rebudes per altres conciutadans seus, aquesta restitució.

Hem fet un pas més cap a la recuperació de la memòria històrica d'un Estat, sovint massa obsessionat amb Constitucions, prejudicis i enveges...

No sé si faré el pas algun dia. El de casar-me, vull dir. Però quan veus certes fotografies, com aquestes que teniu per aquí sota, és quan et planteges el que NO VOLS que passi en el que se suposa que és el dia més felíç de la teva vida. Amb alguns anys a l'esquena en contacte amb nòrdics varis, la veritat és que és difícil decidirse pels qui s'endurien la palma de més "freaks". Queda clar que tant alemanys, com britànics (atenció, no irlandesos), com belgues, compleixen generalment cada estiu amb el clixé a base de mitjons blancs, xancles i cara d'excés de sol. Però més enllà d'això, el que també és evident és que el concepte de moda i bon gust és diferent: per una vegada que la globalització era més que necessària!

Diria que els meus companys de feina queden encantats cada vegada que marxo un cap de setmana a alguna banda (fins i tot em demanen quan torno a marxar i a on) perquè procuro dur-los alguna cosa per amenitzar la reunió matinal de dilluns. M'he convertit en alguna cosa així com una proveïdora gastronòmica de delicatessens, qui m'ho havia de dir! I, es clar, en saber que seria uns dies per Mallorca estaven convençuts que els duria una ensaimada d'aquestes que es compren als aeroports...

És curiós, la gent forana només coneix de l'illa l'ensaimada i la sobrassada. Hi ha com una incultura sobre les riqueses gastronòmiques de l'illa que el Consell hauria de d'intentar solucionar (entre altres molts altres forats que té ara sobre la taula). Com és que només han triomfat les galetes d'Inca (conegudes fora com a Kellys) i en canvi ni el camellot, la coca de patata, les sopes, el tombet, les sopes mallorquines, les panades, l'arròs brut, el trempó, els botifarrons, el frit mallorquí, el gató d'ametla (o gelat d'ametla), la porcella rostida, o una cosa amb un nom tant divertit com cocarrois, són tota una sorpresa pels qui ho proven per primer cop?

I efectivament el coc mallorquí que vaig dur dilluns va causar sensació. I més quan es va saber que era fet a casa a Palma el vespre anterior. És ben bonic fer descobrir coses noves a la gent que t'aprecies, encara que després t'acaben perseguint per la recepta! Per tant, per qui la vulgui, aquí la teniu. Això sí: és la recepta de la padrina Catalina!



Coc mallorquí
6 ous
200 sucre
100 de fècula de patata (pot comprar-se en algunes botigues i fleques)
un polsim de sal
motlle de forn enmantegat


Quan es comença a fer la recepta cal engegar el forn a 180 graus per tal que es vagi escalfant. I si teniu termomix, és el moment d'engegar-lo (amb papallona!) i fer-ho tot dins. Sinó, amb batedora i un gran bol. S'han de pujar les 6 clares (els rovells es separen i reserven) i quan estiguin ben fortes s'hi afegeix, tot batent, el pols de sal, els rovells d'ous, a poc a poc el sucre i finalment la fècula de patata. A continuació, vessem la pasta en un recipient de pastissos de forn que haurem enmantegat per tal que no s'enganxi. Llavors cap al forn: 17 minuts a 180 graus i 13 minuts a 160. No té secrets. Quan ho treiem del forn, ho empolsinem de sucre finet i es deixa refredar.... Jo m'ho explicareu!

Fa una estona m'he exaltat seguint la tertúlia de polítics que setmanalment modera la Gemma Nierga a la SER. Un dels temes plantejats era la decisió del Tribunal Suprem de repetir el judici d'Otegui i per tant de no enviar-lo a la presó. L'Ignasi Guardans acabava de llegir l'auto del jutge per tal que tots poguessin opinar en coneixement de causa quan el Ppopular Daniel Sirera li ha dit que "es clar, tu estàs del bàndol de Batasuna". Amb aquestes paraules, en el llenguatge de qualsevol popular, t'estan dient de terrorista en amunt. I tant tranquil, en Sirera. O sigui: que l'Iu Forn qualifica els militars colpistes de fills de puta i li plouen crítiques, denúncies de totes bandes, començant per diaris "demòcrates" i acabant pel Bono, i quan un polític li diu a un càrrec electe públic europeu "pro-batasuno" amb el que això implica, i no passa res. És de jutjat de guàrdia. Perquè no només no passarà res sinó que l'insult i l'atac constant ja forma part de la rutina diària del Partit Popular fins al punt que ens hi hem acostumat. Fins on arribarem?

Si, nens i nenes, jo que treballo diàriament amb premsa i mitjans de comunicació, intentant que difonguin informacions concretes amb mails i trucades... I ha resultat que sense cap gestió, hem sortit a la fotografia d'il·lustració de la crònica d'ahir de les festes de Sant Sebastià 2006, i ni més ni menys que a un dels diaris importants de ses Illes, que porta el conseqüent nom d' ULTIMA HORA. En fi, l'Eulàlia ja té més experiència en portades de diaris forasters, però jo m'he quedat ben astorada. I tot, gràcies als boleros! Qui ho havia de dir? Com a catalana, és tota una novetat.

Tota una anècdota per comentar que he estat un parell de dies gaudint d'una cultura germana popular i meravellosa que és la mallorquina. Música alegre i amb ànima que t'empeny a ballar, creant una atmòsfera pràcticament màgica en la que el temps no passa. Amics i cares conegudes conviden a viure al màxim l'autenticitat de la cultura mallorquina, una cultura que fa patir perquè tot i la seva vivacitat no se sap fins quan perviurà, per moltes desfilades de Simpson que es facin menyspreant les arrels locals. L'ajuntament de Palma mateix ha demostrat enguany una insensibilitat de jutjat de guàrdia amb la propia cultura de la ciutat i de l'illa. És més que una paradoxa, és una actitud pràcticament esquizofrènica. Un no es pot descriure com una cosa que després rebutja en favor del contrari. En fi, esperem que s'adonaran, després de valorar com han reaccionat associacions i societat civil.

Com sempre, com a nova "Blocmaster" (ui, ara no sé si existeix el terme), el fet d'estrenar-me avui em causa il·lusió, però també un cert respecte.... Perquè vulguis que no, vas escrivint el que vius, el que sents, el que veus, i allò queda escrit "pels webs dels webs", que no sé quants segles són exactament... En fi, no nego que enceto aquesta etapa de la meva vida sense haver tingut fills ni plantat arbres perquè he vist que la cosa s'anima a la gent del meu voltant, l'últim en Roc (que em deu una paella!), i m'he dit: perquè no? En fi, que blablabla, i queda inaugurat.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Setembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30

• Morir dignament
• "Cuando haces POP...", ja no pagues impostos!
• AIR BERLIN: RECTIFICACIÓ
• Comproveu els armaris de casa!
• Indis de debò
• Ségolène versus Telma: reclam per la intimitat als jutjats
• El retorn del mite Mogli
• D'actriu porno a alcaldessa de Roma
• Esclavitzats pel "Circo Marino"
• L'orella de l'estàtua de l'illa de Pasqua

• Política, societat i altres escàndols [145]
• General [2]
• Parides personals... i altres escàndols [45]
• Grans frases mestres [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom