Holaiquetal

De la gent que t'envolta en el dia a dia a la feina, com de la resta de cercles de relacions al teu voltant, alguns es podrien considerar com a amics, d'altres companys, d'altres coneguts, d'altres més que amics (...), d'altres només et sonen de cara o de nom, amb d'altres preferiries no parlar-t'hi, i d'altres saps que existeixen per la casa com un núvol que flota per allà però que un any després segueixes sense saber qui són ni què fan...

Haig de dir que quan vaig començar una nova etapa laboral fa un any, a banda de no esperar-me que guanyaria una paella en una aposta sobre quan duraria, confesso que no m'hauria esperat estar-hi tant bé pel que fa a la gent que tinc al voltant. Potser em feia por no estar-hi tant bé com en altres feines amb menys pressió i d'altre caire...

Per això, quan fa pocs dies la Núria ens va dir que marxava, em vaig quedar una mica de pedra, em vaig adonar d'una sèrie de coses, i em va fer molta pena... Perquè és d'aquelles persones que et fan sentir còmode des del primer moment, que t'ajuden sempre que cal, que se sap tots els truquillos del misteriós món de les webs i tecnologies vàries... I amb qui, gràcies a la complicitat que es va creant, acabes agafant prou confiança com per comentar-li el que sigui.

Per això em sap greu que marxis, Núria. I sé que a la resta també. Et trobarem a faltar, tot i que està clar que els canvis sempre (o quasi sempre) són per anar a millor. Així ho espero, i et desitjo el millor en aquesta nova etapa. Més que una excompanya, aquí tens una amiga pel que necessitis!

Avui m'han fet descobrir la web de les Dominiques de la Presentació, un monges d'allò més modernes tal com podreu comprovar... I no és broma, existeixen de debò i han decidit entrar en la xarxa amb aquestes tècniques de màrketing tant extremades per tal d'atraure noves vocacions a l'ordre religiosa.

De les diferents seccions que es poden visitar, em quedo amb la del Quién, i concretament amb els talls següents:

¿Te gustan los hombres, la disco y las pelas?
¿Te enamoras con facilidad?
De entre todas las opciones que existen en la vida, toda joven debería plantearse además muy seriamente estas dos opciones: ¿ser gigolá o ser monja?

I amb aquest altre, que és el millor:

¿Borrachina?, ¿Marchosa? ¿Enamoradiza?
Bien. Tal vez seas la monja perfecta.
¿Conoces bien el mundo y la vida? Pues mejor podrás ayudar a los hombres y mujeres de este mundo. Y no serás la primera: Santa María Magdalena, sin ir más lejos, también fue una cachonda como tú.

No estic segura que aquest sigui "el camí a seguir", almenys en el meu cas... Però vaja, tot és provar-ho!

"Diputadas del PSOE y de IU-ICV abandonaron esta tarde el hemiciclo del Congreso de los Diputados después de que el portavoz parlamentario del PP, Eduardo Zaplana, espetase a la 'número dos' del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, lo mucho que "ganaría la Cámara" si la ministra de la Presidencia, "tan aficionada a disfrazarse de vez en cuando, un día se vistiera de vicepresidenta y cumpliera" con su "obligación". De la Vega no dudó en achacarle un problema de "machismo, maledicencia e ignorancia".

És l'inici de la nota de premsa que sortia fa una hora sobre la reacció de les dones d'esquerra davant l'espectacle que en Zaplana, un tio la definició del qual seria una descripció inacabable d'adjectius desagradables, ha muntat aquesta tarda al Congrés. I mira que últimament estem acostumats a verdaders espectacles de pallassos en la plana política popular. Però això ja passa de rosca. No pot ser que després de deixar anar comentaris despectius i sexistes ni més ni menys a la vicepresidenta d'un govern (encara que com jo puguis no estar del tot d'acord amb les actuacions de l'Executiu), et quedis tant ample i t'esclafis de riure, i ningú et foti un clatellot al més pur estil Sole (de "7 VIDAS"). És la màxima expressió de la xuleria madrilenya (perquè Sr. Zaplana, vostè de valencià no en té res per molt que vulgui fer-ho veure).

Tot plegat, ofèn no només a les dones sinó també a la intel·ligència i al coneixement de com funciona la diplomàcia. D'això, en Zaplana, amb tants anys que fa que es dedica a la política no n'ha après. Es clar que parlem del tio que va dir la gran frase "yo me metí en política para forrarme"... Quan una persona va de viatge, el protocol depèn del país que t'acull. I si la primera ministra africana et convida a compartir un ritual amb altres dones, el que no pots fer és fer-te l'estreta i estirada europea incapaç de canviar el tratge jaqueta per robes indígines, ans al contrari. Un ha de ser educat i adaptar-se. De la mateixa manera que menjaràs el que t'ofereixin. A l'Àfrica, la música i el ritme són un signe identitari que per molt "cultura intangible" que ens sembli a nosaltres és primordial en aquests països expoliats de recursos i on el concepte de patrimoni cultural és diferent del que tenim aquí. I el qui no sàpiga això, "pa su pueblo", tu!



Com a dona, no només trobo molt raonable que hagin marxat moltes dones del plenari (per cert, les del PP han fet una roda de premsa després defensant en Zaplana a capa i espasa... i l'Ana Mato ha MENTIT vilment, tal com demostren les imatges publicades, quan ha afirmat que ella no va ballar en cap moment com Fdez De la Vega sinó que hi va anar per treballar en aquest famós viatge), sinó que m'ofen que els homes no s'hi hagin afegit. És denigrant tot plegat. Acceptem-ho: seguim sent l'element "de luz y de color" de la representació ciutadana. I després volen paritat a les llistes. Quina pena tot plegat.

Alguna cosa passa quan fins i tot els mitjans "amics" es dediquen a criticar-te públicament... Sobretot si l'un és l'ABC i l'altre la COPE...

L'editorial d'avui és una bufetada important que potser farà reflexionar als qui haurien de sentir-se aludits... O no.

Obispostienen1problema.pdf

Fa dos mesos que un amic especial, i blogger de tota la vida, em va dir: "t'he convidat a un MEME! I no m'has respost encara!". I es clar, jo que d'informàtica no hi entenc, em vaig pensar que es tractava d'alguna cosa complicada i ho he anat deixant... Però vaja, he recuperat la invitació, i em disposo a recollir el relleu després d'haver-me culturalitzat una mica en aquest sentit. Pel que sembla, un MEME és quan un blogger suggereix a 5 altres bloggers escriure 5 apunts sobre una qüestió concreta. Alguns temes són bastant punyeteros (n'hi ha de gustos sexuals, de situacions desagradables, o absolutament innocents com pelis que t'agraden o llibres llegits). L'objectiu és crear xarxa (aquí teniu una explicació més científica sobre el concepte MEME).

En aquesta ocasió, em demanen que enumeri 5 hàbits extranys... I no sé per on començar...

-Tant si és a casa com al despatx, vaig passejant tasses de cafè amb llet o tès durant tot el dia. Els que més em coneixen se'n foten sempre. A més, les vaig deixant a un lloc, a un altre, i mai me les acabo, sempre les deixo a mig beure.

-Quan m'emprenyo per alguna cosa amb mi mateixa, acostumo a dir en veu alta algun renec en francès... A vegades, inconscientment vaig traduïnt mentalment coses que vaig llegint en altres idiomes, pel simple fet de veure com seria (sobretot a l'anglès i a l'alemany)...

-No aconsegueixo posar-me mai cap pijama sencer. Sempre em poso la part de dalt i la de baix s'acaba perdent. O combino una part amb la d'algun altre pijama al qual li ha passat el contrari.

-Estic tot el dia tocant-me el cabell. I no és pas que sigui presumida! El tinc llarg i terriblement llis. Com que no trobo la manera ideal que no em vinguin a la cara, em passo el dia fent-me de tot: monyos, trenes, passant la melena d'una banda de clenxa a l'altra... Tinc un cabell molt raro: per molt que vulguis fer-hi un nus, no ho aconsegueixes mai de tant fi que el tinc. És desesperant!

-En el transcurs d'una hora qualsevol, sóc capaç d'escoltar Greenday o Jay-Z, passar a una jota mallorquina, i per seguir amb un Requiem de Fauré, Eminem, els Beatles, i acabar amb Sau o qualsevol peça de cant gregorià. Ah, i per fer neteja a casa, res millor que la Britney o les Destiny's Child. No em pregunteu perquè. Utilitzant un concepte nord-americà que sempre m'ha meravellat molt (perquè no té traducció...) (ja estem amb les traduccions espontànees...), es podria sir que sóc musicalment "open-minded".

Bé doncs, passo el relleu a 5 persones... La Núria, en Roc, en Potti, en Quimi i l'Antonio. Ala! Ja m'he tret el mort de sobre!

Si teniu dos minuts i voleu riure una estona, no us perdeu aquest recull de vinyetes de Forges en homenatge a la dona treballadora

Per un cúmul de casualitats, m'ha vingut al cap la profe de Semiòtica i el gran concepte que en vaig aprendre: la isotopia.

Llegia fa una estona un article d'opinió d'un periodista de nom llargíssim a l'ABC (quines coses de fer de bon matí, ja ho sé) impactada pel títol "ADIÓS, CATALUÑA!". El to dramàtic, el ric vocabulari en adverbis i adjectius d'aquells que només s'empren en els escrits dictats pels cors ferits... tot força típic d'aquells espanyols que es neguen a entendre i acceptar la diferència que els hem demanat sempre. No ho entenen i no ho volen entendre.

D'altra banda, aquest matí m'han trucat per desitjar-me "Felíç dia, Dona Treballadora!". És cert... Però no deixa de ser un Dia de la Dona treballadora marcat per la terrible notícia sobre el segon apallissament de la petita Alba de 5 anys, maltractada perquè sí pels qui teòricament l'haurien de protegir. És la cirereta dels habituals estudis sobre desigualtats de gènere i la violència domèstica que els mitjans es dediquen a bombardejar-nos aquests dies..

Ho sé, tot plegat són temes que semblarien deslligats a primer cop d'ull. Però que m'han dut a una reflexió a partir de l'associació d'idees de tot plegat.

De fet, la relació Catalunya-Espanya és com un de tants matrimonis d'aquells que aguanten amb el temps sense saber ben bé perquè. Es necessiten. En ocasions, quan la cosa fins i tot va bé, fan veure que s'estimen i tot. Però a la mínima, es tiren els plats pel cap. Perquè un no deixa d'abusar de l'altre, negant-li llibertats i drets, no entén que vulgui fer la seva sense una tutela que generació rera generació s'ha anat exercint, la maltracta en molts aspectes sense estalviar-li ni un insult... És allò de "serás mía, o de nadie". I ella, Catalunya, víctima d'una barreja de síndrome d'Estocolm i de por a un futur incert que tots pinten com a negre, segueix igualment aguantant el matrimoni, tot i petits rampells de tant en tant, somniant que algun dia tot sigui millor. Somnis en va, perquè els marits que no et respecten, no canvien.

Poden millorar una mica les coses, però les persones no canviem, o canviem molt poc. Durant massa anys ens hem doblegat davant les imposicions dels qui ni ens comprenen ni ens volen comprendre. Fins quan caldrà aguantar?

Hi ha coses que per molt que te les expliquin fins que no les veus, no te les creus. I es clar, que el Ministerio de Vivienda financïi una campanya del Consejo de la Juventud amb el curiós nom de KELLY FINDER, ja de primer sembla curiós. Però és que quan veus el logo, ja t'ho prens com una broma.



La iniciativa és bona, posen a disposició dels joves un portal amb tota la informació de convocatòries i ajudes per accedir a vivendes a qualsevol lloc de l'Estat. I ho fa de manera gratuïta i en un llenguatge molt planer, lluny d'aquells textes incomprensibles de convocatòries públiques, condicions hipotecàries,...

Ara que, com que seguia sense entendre el perquè del logotip, i no s'explicava enlloc, se m'ha ocorregut trucar al Consejo i demanar-ho... Es veu que no sóc la primera que ho ha fet, no he fet pas tant el ridícul. "Bueno, en realidad, el nombre es porque en argot, Keli es casa, y finder es encontrar, ya sabes. En cuanto a la zapatilla deportiva, es porque como para encontrar vivienda los jóvenes tienen que patear mucho....". No em negareu que l'explicació és boníssima...

Contra tot pronòstic, l’índex d’infarts d’aquest cap de setmana no ha estat massa més elevat que el de qualsevol altre, tot i la famosa convenció “popular” que a molts ens ha fet anar pel camí de l’amargura...

El que s’ha de reconèixer és que el model d'organització de la convenció que el Partit popular ha celebrat aquest cap de setmana a Madrid és digne d’una tesi doctoral o com a mínim d’un anàlisi aprofundit.

. Fotos dels líders seient a terra com a nois joves i moderns...

. Espectacle continu amb presentador al més pur estil “Operación Triunfo”….

. Mosaïc estudiadíssim de colors de camises (totes de marca, segur) en la selecció de joves militants que feien de fons d’escenari de discursos….

. Banda sonora estudiadíssima de versions en diferents estils de l’arxi-conegudíssima sintonia creada per un tal Manuel Pacho (per cert, jo diria que és l'única peça d’un partit polític identificable per qualsevol persona de carrer...)

. Notes de premsa a agències cada dues hores, no fos cas que no poguessim seguir el “minut a minut”….

. Marcador lluminós enorme, al més pur estil NBA, per fer recompte de firmes contra l’Estatut… (que originals...)

. Discursos estridents i populistes amb finals dràmatics embolcallats de les dolces notes en piano de la melodia popular…

. Centenars de fotògrafs i més de mil periodistes acreditats... (d'on ha sortit tanta gent?)

. Fira amb stands de tota mena, fins i tot de Cataluñya, botigues de merchandising popular (algú vol una raqueta de pàdel amb el logo del PP? Ja pot ser teva per 90€!), exposicions de fotografies i tots els productes “típicos regionales” que vulguis tastar….

. Fins i tot podríem firxar-nos en l’ús d’un tipus de lletra alternatiu i desenfadat per tota la retolació arreu…

Òscars, Hollywood! Aparteu-vos!

Estem parlant d’una colla de gent que, tot i semblar sortits de les cavernes i seguir vestint de tratges blaus ben planxats, d’ençà de fa un temps s’han apuntat a la moda d’organitzar (i assistir!) manifestacions, enviar cadenes d’sms, muntar campanyes de recollida de firmes, atrevir a barrejar-se entre multituds sense corbata i desafiant la pluja i els xiulets que puguin arribar a caure, fins i tot reinventar les ciències exactes afegint els zeros que calgui en xifres de participació quan convingui!

L’objectiu d’avui, de totes maneres, és establir el llistat de les GRANS FRASES que s’han pogut escoltar en aquest festival de llum i de color. La intenció no és per tant fer el rànking dels insults que s’han anat sentint contra el govern o líders polítics (“débil, inestable, incompetente, errático”… Buf! Els que vulguis….) sinó destacar els Hits d’escàndol que no podem permetre que s’endugui el vent :

. Ministre d’interior francès Nicolas Sarkozy:
- clamant a favor de la “unidad de la nación”
-cridant “Viva España! Viva Mariano! Viva Jose María!”
-“Mariano, tu hora se aproxima”
-“España no es plural, es singular, pero es diversa!” (que algun psicoanalista m’ho expliqui, siusplau!)

. Don Manuel Fraga (exministre de Franco) justificant els colpistes del 23-F (entoma aquesta, Iu Forn!): “los tejeros”, “personas sin duda llenas de buena voluntad que intentaron dar un golpe de estado”.

. Ansar:
-“Nunca jamás negocié con ETA!” (nooooooooooooooooooo)
-“Estoy aquí porque me lo ha pedido mi amigo Mariano… y no voy a dar mi conferencia en inglés esta vez…” (aquí se suposa que un ha de riure)

. Rajoy:
-“Yo no miento!” (algú en dubtavaaaa?)
-“Cualquier catalán que no sea un nacionalista fervoroso lamentará que se apruebe un estatuto que recorta su libertad, limita sus iniciativas, restringe sus derechos y, aunque en principio parezca lo contrario, reduce su capacidad económica porque lo van a pagar ellos, los contribuyentes, los de Catalunya y los de toda España” (...???)

. Piqué (en una entrevista, el mateix cap de setmana):
-“Rajoy y yo hace tiempo que pensamos y decimos cosas idénticas”
-“El partido que no se adapte a una realidad cambiante está condenado al fracaso”

. Coros de públic: “Oa, oa, oa! Mariano a la Moncloa!”

. I mentrestant Zaplana segueix preguntant-se “qui van ser els autors materials de l’11-M?” (no té vergonya... no en té.)

Segur que m’he deixat grans frases, però així ja es pot anar fent boca... I encara no hem entrat en pre-campanya! El que més va moderar-se, per gran sorpresa de tots, va ser l’amic Acebes, que es devia haver menjat massa ensaimada de la que va dur la delegació mallorquina (es veu que va ser un dels èxits gastronòmics, segons s’ha comentat!).

Ens ha quedat clar però que, lluny de moderar-se, el partit s’està extremant més i més. Rajoy, Acebes i els altres han demostrat estar més que mai sota la tutela d’un Jose María Aznar de la pitjor època que recordem. Com a gran conclusió de tot plegat, s’han renovat les formes, però no els continguts. I és que, “aunque la mona se vista de seda….”

Em prendran per boja si explico que aquest cap de setmana, que ja començava esplèndid per la convenció del PP, vaig quedar-me tancada (encara no sé com) després de 4 hores extres de feina voluntària en un enorme edifici de 6 plantes, sense ascensors, ni llums i l’alarma sonant a tot drap, amb l’aparició de dos mossos d’esquadra (autèntica versió catalana de poli-bueno / poli-malo, ho juro) demanant-me del DNI a una declaració sobre el què hi feia allà i quins papers duia a la mà ("una nota de premsa, la vol veure?"), una trucada accidental pensant-me que era a seguretat però que al final estava fent ni més ni menys a un VIPs polític català (amb la de números de telèfon que hi ha pel món) i les conseqüents ganes de fondre’s, i acabant pel rescat final per la porta del garatge escortada pels dos polis ("codi 25, codi 25, assumpte resolt, codi 25")...

Per tant, passo directament a parlar de la 1ª calçotada que organitzaven els Joves de l’Eixample Dreta al meu barri, amb actuacions musicals i de bestiari popular. Va ser un èxit que es va allargar fins al vespre, quan un drac treient foc pels queixals va passejar-se entre el públic per acomiadar la festa en la foscor amb el rerefons d’una monumental Sagrada Família il•luminada...




El millor, però, era seure i anar observant l’esglai dels turistes del temple amb tant rebombori. Japonesos o no, càmera en mà, es preguntàven encuriosits què hi feien aquells capgrossos allà al mig, què era aquella fumerada que sortia de les brases sobre el senyorial esfalt barceloní, quin estrany tipus de cosa verda allargada s’estaven menjant aquells indígenes locals...



Fins i tot es va poder sentir un “¿qué coño es esto de los calbots?”... Molt divertit tot plegat.

Ara no és que m'hagi de sortir la vena espiritual, però s'ha de reconèixer que es tracta d'un personatge fora de sèrie, que no ha tingut mai complexes en criticar tot allò que creia que no estava bé, fos l'estructura de l'Església, en Ratzinguer o qualsevol polític.

L'entrevista memorable que li va fer Mònica Terribas l'any passat ens ha marcat a molts. Per això no m'he pogut estar d'afegir aquí l'entrevista que li van fer ahir en motiu del Premi Internacional de Catalunya que li ha concedit la Generalitat.

EntrevistaPereCasaldaliga.pdf

Notícia apareguda al Racó Català... (no sé si els bloguistes del PSM ja n'han parlat o no!)

El PSM denuncia que membres del PP intimiden a pensionistes perquè firmin contra l’Estatut de Catalunya

Dijous, 2 de març de 2006 a les 17:00, per Informa: Guillem

El PSM denuncia que membres del Partit Popular de les Illes Balears estan intimidant a persones majors i pensionistes perquè firmin contra l’Estatut de Catalunya. Els nacionalistes asseguren que des de les files populars s’han adreçat a col·lectius i associacions de la Tercera edat per amenaçar-los i enganyar-los dient que si l’Estatut de Catalunya s’aprova deixaran de cobrar les seves pensions.

Pere Sampol, portaveu del PSM al Parlament de les Illes Balears, s’ha adreçat a Jaume Matas, president de les Illes Balears i també del Partit Popular, per demanar-li si té constància de què alguns dels seus correligionaris mantenen aquestes pràctiques caciquistes. Sampol considera aquestes pràctiques indignes i absolutament reprovables dins un sistema democràtic. En aquest sentit, el portaveu nacionalista afirma que “hi ha diverses maneres d’intentar carregar-se una democràcia. Una d’elles és donar un cop d’estat, una altra és practicar el caciquisme, la mentida i l’extorsió”.

Sampol considera que “la catalanofòbia d’alguns dirigents ha fet embogir tot el Partit Popular. Mariano Rajoy parla de la persecució del castellà a Catalunya. El conseller Fiol es treu de la màniga la qüestió del trilingüisme. Al País Valencià, PP i PSOE es posen d’acord per parlar de “l’idioma valencià” a l’Estatut. Tot plegat és autèntic despropòsit!”

Segons el portaveu del PSM, “avui, el PP és un partit ancorat a l’extrema dreta, que ha fet de la mentida i de la crispació la seva estratègia permanent. Els populars han perdut la dignitat i qualsevol credibilitat. És trist, molt trist, que les aspiracions ministerials de Jaume Matas arrosseguin el PP balear cap a aquests extremisme sense vergonya”.

Mireu-vos (i escolteu) el següent document que està circulant per la xarxa en aquests moments.... Teoria de la conspiració: paranoia o una veritat com un temple?

Mentre alguns frescos passen fantàstiques vacances, a d'altres ens tocarà seguir aquest cap de setmana tot un seguit d'actes nauseabunds, d'aquells que quan saps que estan previstos et venen ganes d'agafar un vol en direcció Kirkuq (oi Marc?) i quedar-t'hi una temporada.

I és que les activitats estrella de l'agenda són el congreso nacional anual del PP a Madrid i la presentació a Barcelona del nou partit "anti-nacionalista" que encapçala en Boadella. En aquest darrer cas, només que la paraula "anti-nacionalista" fa posar la gallina de piel i fa evident que de sobte neixerà quelcom de més nacionalista que el que podem preveure alguns. I pel que fa a l'agenda madrilenya, ja podem engegar la operació Taquicàrdia 2006 a tots les hospitals de 1500km a la rodona, perquè realment el cúmul de parides i bestieses que poden arribar a sumar Acebes, Zaplana, Rajoy, Chema i companyia, poden arribar a causar més d'un infart.

Per tant, el consell a seguir és: "Aquest cap de setmana pot ser molt perjudicial per la teva salut. Evita qualsevol mitjà de comunicació".

Aquests dies passats l'estació andorrana d'Arinsal es van convertir en un puzzle social en el que catalans, mallorquins (simpàtica invasió illenca per la que caldrà felicitat S'Institut pel programa 'Mallorca a la neu'), guiris diversos (encapçalats per irlandesos, britànics i holandesos) i algun andorrà perdut (perquè sempre n'hi ha algun, vulguis que no és casa seva) vam compartir esquiades i pujades en telecadira plegats.



Com sempre, una experiència fantàstica i unes pistes increïbles per a qualsevol amant de l'esquí com jo.

El millor però és que si esquiaves disfressat et regalaven el forfet, i es clar, no podia faltar EL DIMONI! Ara que la pregunta que ens fem tots és: ON ERA SANT ANTONI!??

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Setembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30

• Morir dignament
• "Cuando haces POP...", ja no pagues impostos!
• AIR BERLIN: RECTIFICACIÓ
• Comproveu els armaris de casa!
• Indis de debò
• Ségolène versus Telma: reclam per la intimitat als jutjats
• El retorn del mite Mogli
• D'actriu porno a alcaldessa de Roma
• Esclavitzats pel "Circo Marino"
• L'orella de l'estàtua de l'illa de Pasqua

• Política, societat i altres escàndols [145]
• General [2]
• Parides personals... i altres escàndols [45]
• Grans frases mestres [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom