Holaiquetal

Quan passen poques hores del tancament dels col•legis electorals, els sondejos de peu d’urna indiquen que Romano Prodi guanyaria per 5 punts el fins ara president italià, Silvio Berlusconi, un home que de la seva vida se'n podria fer una pel•lícula del tipus Scary Movie, de tant peculiar com és. Per aquest motiu, i sobretot pels delicatessens que ens ha anat oferint durant aquesta campanya, m’he posat a fer recerca sobre ell per trobar més perles encara...



Nascut el 1936 i fill d’un banquer, jo el definiria com una barreja de Ted Turner, Al Capone, xulo-piscines, Paco Martínez Soria, i segons com un aire que de lluny podria recordar a Zaplana...

A banda de ser polític i president, estem parlant del propietari d’una de les xarxes mediàtiques més àmplies de tot Europa, que controla no només 3 canals televisius italians (entre ells la famosa RAI, amb el 90% de mercat televisiu italià) sinó també el 50% del que coneixem com a Telecinco a casa nostra i té participació en altres canals europeus. Se l’ha relacionat diverses vegades amb la màfia italiana tot i que s’ha encarregat que no prosperessin cap de les acusacions fiscals que l’acusaven directament o indirectament. Va començar al partit socialista, qui ho havia de dir ara que els odia a mort, però va fundar ràpidament el seu propi partit, “Forza Italia” que actualment rep el suport de l’extrema dreta liderada per Alessandra Mussolini, personatge que només amb el nom no necessita gaire presentació. Casat en dues ocasions, l’anomenat “il Cavaliere” també és més que conegut pels seus comentaris sexistes, racistes, i fins i tot xenòfobs (es declara en contra de que Itàlia sigui multicultural).

A continuació, alguns dels comentaris i les anècdotes que ha protagonitzat els darrers anys, per si voleu riure o passar vergonya aliena una estona....Recentment, per campanya electoral italiana destaquen:
-“M’acusen d’haver dit en diverses ocasions que els comunistes es mengen els nens. Aneu i llegiu el llibre negre del comunisme i descobrireu que a la Xina de Mao no es menjaven els bebès, sinó que els bullien per fertilitzar els camps”. No cal dir que el macro-enrenou diplomàtic amb la Xina, insultada i ofesa amb raó, encara dura ara.

-“Tinc massa consideració per l’intel•ligència dels italians com per creure que hi hagi tant coglioni (és a dir, gilipollas, diguem-ne) disposat a votar contra els seus propis interessos”.

-“Gràcies, benvolgut Pare Massimiliano, procuraré no decepcionar-lo i li prometo dos o tres mesos de completa abstinència sexual, fins al 9 d’abril”, data de les eleccions. Curiosa promesa feta en el marc d’un congrés del seu partit amb catòlics...

-En plena entrevista televisiva davant d’una periodista tipus Terribas que l’apretava amb preguntes incòmodes, es va enfadar, es fa aixecar i tot acomiadant-se li va dir “Vostè ha il•lustrat bé com es comporta una persona que és d’esquerres i que té prejudicis. Hauria de sentir vergonya!”. I tot sortint del plató, afegeix: “I després diuen que controlo la RAI!” (cadena de televisió). El colmo....

D’aquesta campanya també en destacat comentaris seus com ara que els jutges són tots uns “rojos comunistes” i els corresponsals estrangers són “els més incapaços”, a banda dels múltiples insults que s’ha endut el seu adversari Romano Prodi.




Com a president durant els darrers anys, també ha tocat el cel amb comentaris com els següents:

-“Hem treballat molt, molt, però molt més que els altres governs... Només Napoleó va fer més que jo. Però definitivament, jo sóc més alt que ell”, va xulejar en una entrevista d’un programa de televisió en directe.

-Com a anècdota estrella de masclista, destaca el comentari que va fer sobre la presidenta finlandesa Tarja Halonen, sobre qui va dir que havia “utilitzat tot el seu talent de playboy”, “tot i que no utilitzava aquestes tècniques des de feia temps”, per convèncer-la que renunciés a presentar la candidatura de Helsinki contra Parma per ser ciutat-seu de l’Agència Europea per la Seguretat Alimentària.

-“Mussolini no va matar mai a ningú, només va enviar gent de vacances a l’exili”, va assegurar el 2004 sobre el dictador italià i avi de la seva actual partenaire política.

-El 2002, al Parlament Europeu, va respondre a les crítiques d’un diputat alemany suggerint-li: “Es podria presentar pel paper de guàrdia nazi dels camps de concentració en un telefilm que s’està preparant a Itàlia.”

-Fins i tot hi ha una anècdota amb Josep Piqué que no sé si titllar de broma o d'infantilada: en la fotografia d’una cimera de la UE d’aquell mateix any, estant situat darrera Piqué, va fer-li les banyes amb els dits i així van sortir retratats.

-La cirereta del 2002 la va posar quan va parlar públicament dels seus embolics extramatrimonials en plena conferència de premsa i es va referir a l’altre líder europeu present allà al costat, el primer ministre danès Anders Fogh, de qui va admetre que era tant “guapo” que preferia que fos “l’eventual amant” de la seva dona.

Es clar que de la seva vida es podrien destacar mil altres fets curiosos... Com per exemple que, a banda de formar part del trio de les Açores amb els seus amics Blair i Aznar, va ser padrí de la boda 2003 Agag-Aznar, enllaç memorable. I no només això. Aquí teniu un retall del que es publicava sobre aquest tema a poques setmanes de l’enllaç:

"Está previsto un importante acontecimiento el 5 de septiembre. Mi amigo Alejandro Agag se casa con la hija de Aznar y junto a Tony Blair seré testigo", declaró el magnate a la prensa. Silvio Berlusconi explicó que se había hecho un "traje de testigo" para la ocasión. "Pero para dar buena impresión, tengo que recuperar la línea. Tengo que adelgazar y ya he empezado", confesó el gobernante italiano.

En fi, que arrivederci Berlusconi! Ja n’hi havia prou de pallassades a la presidència italiana, no?

Tot i que era una obvietat que català i valencià són el mateix, l'ofensiva blavera anticatalana al País Valencià que infecta tant a una part de la societat com a algunes institucions havia dut als tribunals la qüestió de la llengua. Potser la Conselleria valenciana es pensava que la Justícia donaria la raó a un despropòsit fundat per veritables descerebrats: que un certificat de coneixement de llengua catalana no equival a la "valenciana" (quan a les Illes i a Catalunya, si que es fan aquestes equivalències).

Ja ho vaig escriure en una altra ocasió, i ho reitero: el problema amb tot plegat és de nom, és tant trist com això. A mi m'és igual que es digui valencià, mallorquí, eivissenc, mataroní, sollerinc, alguerès o empordanès. Si enlloc de català, en diguéssim qualsevol altre nom, el problema no existiria.

En tot cas, la novetat avui és que el Tribunal Suprem espanyol ha tornat a dictaminar la unitat lingüística de català i valencià. Ho ha fet per segona vegada, mira que són pesats els de la Generalitat que amb una no n'hi havia prou i ha calgut aquesta nova sentència. Per tant, la Conselleria de Cultura valenciana s'haurà de menjar amb patates la supressió de convalidació dels certificats de català i de valencià.

El més divertit és el que en diu la premsa valenciana, molt adicta al règim com sabem. El diari Levante publica no només la sentència sinó que recull les reaccions del govern valencià, tant folclòriques i falleres com sempre: el conseller de cultura manifesta que els seus serveis jurídics estudien recórrer la sentència (pesaaaaats, que ja van dos cops que us ho diuen...") i que «utilizará todos los cauces legales para demostrar que los valencianos sabemos lo que somos y sabemos lo que hablamos», y que «la lengua valenciana está por encima de cualquier otra consideración».

Las Provincias, com no podia ser d'altra manera, va en la mateix línia.

La Generalitat Valenciana s'escuda rere el seu nou Estatut de la vergonya, que sabem tots que diu les barbaritats que diu, però és una qüestió de filòlegs, lingüistes, i de tenir dos dits de front. Dos i dos, sempre han fet quatre, i sempre faran quatre.

Estic segura que les estacions ens afecten. I no per la frase aquella de "la primavera, la sang altera", però quasi. Surts de casa i notes que els turistes s'han multiplicat per 3 com a mínim. Ni que sigui perquè l'índex sandàlia amb mitjó blanc alt per metre quadrat s'ha disparat des del gener fins ara. A mi no em molesten especialment, ni turistes ni mitjons blancs encalçats (bé, els segons una mica més que els primers, siguem sincers), però és cert que si més no canvien el paisatge.

El que més il·lusió em fa d'aquesta època és recordar que d'aquí poques setmanes les primeres cireres faran acte de presència als camps de Ceret. Com oblidar aquell paisatge florit, blanc rosa i verd, amb el fons nevat del Canigó... i les corregudes que havíem de fer alguns en ser descoberts per algun pagès mentre ens delíem amb els primers delicatessens de la temporada?

Hi ha un abans i un després del temps de les cireres, sempre ho he pensat. Vaja, no sé si és motiu de satisfacció, però no conec a ningú més que hagi tingut un empatx a base de cireres.... No us ho recomano pas.



En fi, tot plegat per dir que al cap dels anys, una troba a faltar aquells camps, aquella vida desestressada i sense complicacions, en la que la gent somreia pel simple fet que havia arribat el bon temps i la calor. Ara, quan surti del despatx enmig de la nit, pensaré que segurament aquells temps no van ser més que un somni. Nostàlgia de les cireres de Ceret...

MARIA TERESA FERNANDEZ DE LA VEGA, vicepresidenta primera del Gobierno:
"Si la Constitución es garantía de nuestro proyecto común de convivencia, este Estatuto, respetándola, la fortalece, y no hay lugar para la añagaza de la quiebra del Estado o de la ruptura de España".
"El acuerdo, tanto en su espíritu como en su letra, es plenamente conforme a nuestra Constitución".
"Estoy segura de que, como aconteció con el de 1979, el Estatuto de hoy también dejará especial huella en nuestra historia, en Cataluña y en España".

MARIANO RAJOY, presidente del PP:
"Estamos en el principio del fin del Estado que diseñaron los españoles en el año 1978".
"El Estatuto de Cataluña es objetivamente inconstitucional, porque contradice y quiebra la letra y el espíritu" de la Constitución Española.
"No podemos admitir que a la chita callando, con mucho golpe de pecho constitucional y patriótico, con mucho decir que no pasa nada, nos encontremos, a efectos prácticos, con dos Estados".

JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA, portavoz de CiU:
"CiU será leal a este Estatuto, como fue leal al de 1979. ¿Será leal el PP a este Estatuto si gobierna?".

"De tanto querer a España, el PP no se debe de dar cuenta de que lo que está haciendo realmente es doloroso para el conjunto de la sociedad española. Hay más separadores en España que separatistas en Cataluña".
"Las heridas provocadas por el PP con su campaña contra el Estatut tardarán en cicatrizar".

JOAN PUIGCERCOS, portavoz de ERC:
"El Estatuto es bueno para España, para una región de España, pero no lo es para una nación como Cataluña"
"(El PP) ha creado un clima de crispación, de acecho a Cataluña, la ha utilizado para intentar minar al presidente del Gobierno, y con este clima no se puede negociar."
"Aquello que es un pueblo no se negocia. La identidad es como la partida de nacimiento. No es negociable".

JOSU ERKOREKA, portavoz del PNV:
"No pregunten al PP si va a derogar el Estatuto cuando llegue al poder, no hará falta derogarlo para neutralizarlo o inutilizarlo, el iceberg estatal tiene poderes suficientes sin recurrir a la derogación".
"El nuevo Estatuto será un barco nuevo, pero habrá de navegar en el mismo océano, con los mismo vientos, las mismas corrientes, las mismas tempestades y, no lo olvidemos, los mismos corsarios".
"Cataluña ha querido blindar sus competencias pero la experiencia demuestra que quien de verdad ha blindado sus posiciones y sus prerrogativas ha sido el Estado, el ciclón del Estado frente al que no hay blindajes estatutarios que valgan".

GASPAR LLAMAZARES, coordinador de IU:
"No es nuestro sueño, pero se parece mucho a nuestro sueño".
"El PP, pese a su gran discurso milenarista y catastrofista, es el gran perdedor de esta sesión".

JOAN HERRERA, portavoz de IU-ICV:
"El PP ha fiado todo su futuro político al fracaso del Estatut y contra el Estatut ha valido todo".
"Sólo ha faltado decir que el Estatut traerá la gripe aviar".

ROMAN RODRIGUEZ, diputado de Coalición Canaria-Nueva Canarias:
"Queremos que cuando Canarias traiga su reforma estatutaria, tenga también la respuesta debida y la solidaridad necesaria".

"El texto no es fácil de sacar adelante, porque está atravesado por la desconfianza de veinticinco años de intromisiones del poder general del Estado en los poderes autonómicos".
"Aunque el Estatuto introduce la garantías suficientes para que no se quiebre la solidaridad del Estado, estaremos vigilantes al acuerdo del Consejo de Política Fiscal y Financiera".

FRANCISCO RODRIGUEZ, portavoz del BNG:
"El poder mediático, el económico, la iglesia católica en gran parte, la burocracia judicial en gran parte, el clericalismo, el militarismo y el capital en su peor versión fueron los grandes enemigos del Estatuto de Cataluña".

JOSE ANTONIO LABORDETA, portavoz de Chunta Aragonesista:
"Después de escuchar al presidente del PP hemos estado a punto de cambiar el voto, pero somos como somos y seguiremos manteniendo la abstención".

BEGOÑA LASAGABASTER, portavoz de Eusko Alkartasuna:
"No podemos estar con una silla de tres patas, no pudiendo defender nuestra nación, nuestra cultura y nuestra lengua y queremos estar cómodos en este estado por lo que somos, hemos sido y seremos".

UXUE BARKOS, portavoz de Nafarroa-Bai:
"Ha sido una oportunidad perdida para acometer debates fundamentales que propiciaba la reforma del Estatuto".

ALFREDO PEREZ RUBALCABA, portavoz del PSOE:
"(El PP) utiliza el consenso como un burladero para esconder sus verdaderas intenciones: ustedes quieren vetar esta reforma estatutaria".
"(En el PP) hay en el fondo un desconocimiento, cuando no un rechazo, del modelo constitucional de Estado autonómico, un cierto "basta ya" a un proceso que nunca les gustó, algo así como 'tuvimos que tragar con esto en la transición, pero hasta aquí'".

És patètic que la nostra llengua segueixi discriminada a les institucions europees. Allà on està permesa (Comitè de les Regions i alguna altra), ho està però com si ens fessin un favor (s'ha d'avisar amb antelació i obtenir un permís, passar el text abans als traductors, etc.). És a dir que també pateix la discriminació que fa que persisteixi com a anècdota o bitxo raro. Es clar que, si després de que se'ns digui que som cooficials a Espanya i tota la mandanga de l'Estat federal, no tenim una situació normalitzada ni als jutjats, ni a Trànsit, ni als mitjans de comunicació, ni al Congrés o Senat espanyols, com voleu que se'ns prengui en sèrio a Europa? Fem riure.

De totes maneres, la bona notícia és que s'ha posat en marxa una nova iniciativa, impulsada per la comissària Wallström i el seu Pla D de comunicació ("D" de diàleg, debat i democràcia) de la Comissió Europea, que si més no té en compte el català de bon principi, la qual cosa ja és un pas. Es tracta de la nova web-fòrum pensada per promoure el debat i el diàleg sobre Europa. No cal dir que el Pla D va néixer en el marc del període de reflexió obert després del resultat negatiu de les consultes sobre el Tractat constitucional a França i als Països Baixos. Els resultats d'aquest fòrum s'incorporaran a l'informe que la Comissió elaborarà després del període de reflexió.



Els tres temes en els quals pots participar-hi són:
- Desenvolupament econòmic i social a Europa
- Els sentiments per Europa i les tasques de la Unió
- Les fronteres d'Europa i el paper de la UE al món

En paraules de la comissària europea, "molts cops se sent que la gent ha perdut la confiança en la Unió Europea perquè es pensa que la UE ha assumit moltes responsabilitats i s'ha fet molt complexa i difícil de comprendre. Al mateix temps, els sondeigs d'opinió indiquen que els europeus desitgen que la UE s'ocupi, per exemple, dels assumptes de l'atur, la mundialització, les pensions, la sanitat, l'educació o el medi ambient. El que volem saber és el que esperen els ciutadans d'Europa."

Per tant, la proposta que llanço és la següent: fem-los sentir la nostra veu, i en Català! Només així s'adonaran que existim, que volem dir la nostra, i que seguim interessats en un projecte europeu basat en les llibertats i el respecte. PARTICIPA AL FÒRUM!

Sembla que el mític grup Al Tall té nova web (a la qual, per cert, li falta el .cat). Mític, perquè no només va néixer abans que molts de nosaltres sinó que la seva música (i la seva lletra...) ens han acompanyat i recordat sempre que formem part d'una cultura de països catalans, i per extensió mediterrània.



Segurament mai se'ls podrà agrair prou la feina que han fet al llarg de tants anys en aquest País Valencià que tant ens estimem però que tants atacs de cor ens provoca de tant en tant. Per tant, endavant amb el projecte!

Qui és la Mukhtar Mai? Això mateix em preguntava fa uns moments quan llegia el teletip titulat "Casa Asia premia a la mujer paquistaní que denunció a sus violadores desafiando la ley feudal".. I llavors m'ha vingut al cap algun article que vaig llegir sobre el cas i una crònica de TV3 feta sobre aquesta dona i la història absolutament increïble que va protagonitzar fa uns mesos....

El juny del 2002, aquesta jove paquistanesa filla d'un agricultor analfabet va ser violada per 4 homes públicament en una plaça d'un poble remot, Meerwala, com a càstig imposat per la Llei Feudal (i tal com va dictar el Consell). El motiu? No us el perdeu: el seu germà podia haver tingut (tampoc ha quedat demostrat... tenia 12 anys, el xaval) relacions amb una noia d'una casta superior. A ell el van sodomitzar, no fos cas que tampoc se'l castigués. I a ella, humiliació personal i pública. I per colmo, quan la noia va denunciar-ho a una ONG (aquí cal destacar la inestimable actuació de les ONGs al món), a sobre, a la seva família no li va semblar bé, ja que "hauria estat més fàcil suicidar-se, tal com fa la majoria de les dones que passen per la mateixa situació" tal com ella mateixa ha explicat. Absolutament inaudit.

O sigui, el teu germà se'n va al llit amb una dona d'una altra classe social, per entendre'ns (si, ja sé que lo de les castes és com sagrat per ells, però vaja), i tu pagues els plats trencats ni més ni menys que patint una violació col·lectiva davant de tot el poble... Fantàstic! A partir d'aquí, el que vuguis! No, si quan ens diuen que la situació de la dona al món està fatal, aquest tipus de casos parlen més que qualsevol estudi o estadística!



Evidentment, quan la ONG va denunciar mundialment el cas, totes les organitzacions mínimament vinculades a Drets Humans o a la Dona es van indignar, es va fer una protesta important davant les autoritats del país, i es va començar a convidar aquesta nova heroïna a conferències i activitats a l'estranger. El govern paquistanès no va poder retenir-la al país tal com pretenia... El relat esgarrifador d'aquesta dona va donar la volta al món, i la pressió internacional (sobretot d'Estats Units) va aconseguir que el govern paquistanés la compensés econòmicament pels fets, que es detinguéssin els violadors i que s'estigui preparant un nou judici per inculpar-los després que un d'anterior els va condemnar a mort en una sentència sense efectes... Se'ls va fer ingressar a la presó, però en van tornar a sortir al cap de poc per ordre de l'anomenat Alt Tribunal de la Lohe argumentant que "no s'havia reportat la violació fins al cap de 7 dies i que hi havien contradiccions entre el relat de la denunciant i dels actusats". Ah, i un d'ells va fer una festa per a 500 persones de les rodalies quan va sortir de la presó. No fotis... Tot i que actualment tornen a estar a la presó (és el que té la pressió internacional novament exercida), no m'estranyaria que els deixessin anar, tenint en compte la cultura d'aquell país.

Actualment, i gràcies als diners que va rebre del govern i que ha recollit en la seva tasca de difusió, Mukhtar Mai, que viu sota protecció permanent per si de cas, dedica el seu temps i esforços a gestionar dues escoles per educar nens i nenes paquistanesos en la igualtat, una tasca poc fàcil en un país on els pares no creuen en l'educació de la dona i que va començar amb només 3 petites, però que tira endavant gràcies al suport de diferents organitzacions. Per cert, una dels 300 alumnes actuals, és filla d'un dels qui la van violar. És per tant una gran notícia que se la premïi. La lluita d'aquesta dona es mereix tot el reconeixement de tots.

No sé si us ha passat mai. Però no hi ha res més frustrant que tenir una persona al davant que veus que no t'és sincera. És allò que li mires als ulls... i ho saps claríssimament. I tu, que ho ets sempre perquè consideres que no tens res per amagar, ho veus, però no tens valor per dir-li certes coses que la posarien massa en evidència. Les relacions humanes són difícils, sens dubte. A vegades, et penses que coneixes les persones, però un dia et despertes i redescobreixes algú.

El pitjor és la confiança que hi has dipositat, els secrets que hi has compartit al cap del temps. És evident que hi ha persones més perdudes i confuses que d'altres en aquest món, que no saben el que volen i que per tant ho volen tot per si de cas. Però l'objectiu final, crec, hauria de ser sempre intentar ser tots plegats el més feliços possibles, sense complicar gaire la vida als altres. Potser sí que alguns pequem d'excés de bona fe i de confiança. Però no deixa de sobtar-nos igualment que existeixin persones amb una concepció de les relacions humanes tant diferent.

En fi, sento el to mig amarg d'avui, però hi ha dies de tot pel bloc, no tot han de ser articles interessants i divertits. També hi ha d'haver moments d'incertesa i certa decepció... Com deien els Pets, la vida és bonica però a vegades complicada.

Als programes especials mediàtics sobre la treva d'ETA que es van anar realitzant ahir durant tot el dia, cal destacar el que va fer-se a LA NIT AL DIA. Que la Terribas és una perfecta entrevistadora ja ho sabíem (només cal recordar entrevistes a Casaldàliga o a Maragall), i ahir ho va tornar a demostrar amb Alec Reid, el sacerdot irlandès que va mediar a Irlanda del Nord i que des de fa un cert temps està treballant per la pau a Euskadi. Un personatge interessantíssim, del que avui també es publica una entrevista.

Em quedo amb una frase: "El que he après de la manera de fer política a Espanya és que és un país amb massa poca maduresa democràtica". Vaja, que la gent de fora ja ho veu que algunes actituds, començant per la del PP, no són normals a l'hora d'intentar superar el conflicte basc.

Poques setmanes després de la invasió de Sa Pobla a Gràcia, arriben els formenterencs! Ja podem preparar-nos per la festa!

Com a dona, em sento ofesa per la sentència següent. Si aquesta és la feina de la justícia en aquest país, pleguem.

Jaén, 22 mar (EFE).- El juzgado de lo Penal número 2 de Jaén ha condenado a Francisco S. P., un hombre de 53 años, a 140 días de trabajo en beneficio de la comunidad por maltratar a su esposa, a la que azotó con el cinturón.

Según recoge la sentencia como hechos probados, los hechos sucedieron en Bobadilla de Alcaudete (Jaén) entre diciembre de 2004 y enero de 2005 cuando el acusado se quitó el cinturón y la emprendió a latigazos contra su mujer, que se resguardó en la terraza del domicilio.

Por el frío que hacía fuera, la víctima regresó al interior de la vivienda y fue entonces cuando el acusado la emprendió nuevamente a latigazos.

El Ministerio Fiscal reclamaba inicialmente dos años de cárcel para el acusado, pero en aras a la conformidad de éste modificó la pena y la rebajó hasta los 140 días de trabajos sociales en beneficio de la comunidad como autor de dos delitos de malos tratos en el ámbito familiar.

Además, el juez le priva durante un año del derecho a la tenencia y porte de armas, al tiempo que le prohíbe aproximarse a menos de cien metros y comunicarse por cualquier medio con su esposa durante siete meses.

La treva es farà efectiva aquest divendres. Aquí teniu el video i a sota el text del comunicat difós per EITB:

"Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.

El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.

Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.

Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.

Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.

ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.

Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.

ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.

Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.

La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.

Euskal Herrian, 2006ko martxoan

Euskadi Ta Askatasuna E.T.A.

Si, la veritat és que quan he llegit aquest titular en un article del PUNT avui m'he quedat tant sobtada com tu ara mateix. No pas pel sentit en si (jo el sexe l'he fet sempre en català), sinó perquè és ben bé que la interpretació del periodista de la nova campanya del govern per "donar corda al català" no només és curiosa sinó que ha tingut l'èxit esperat de l'estratègia per tal que ningú deixi de llegir-se l'article...

De tant en tant, de manera força calculada, van sortint a la llum pública estudis i estadístiques sobre l'estat del català. Diuen que desapareixerem. Potser sí. Tal com va la cosa i tenint en compte que això és la llei de la Selva i que el peix gran sempre es menja el petit, és molt probable que d'aquí uns centenars d'anys no siguem més que un fenòmen antiqüat del que ha estat l'evolució del llatí pels segles dels segles, i que els nostres descendents parlin una barreja de mandarí i anglès. El meu germà ja n'era conscient del que som avui quan amb pocs anyets quan un dia va preguntar: "Papa! Nosaltres tenim la llengua catalana?", mentre la treia de la boca i se l'assenyalava. Però fins a quin punt pot aturar-se aquest procés globalitzador?



No sé fins a quin punt es pot quantificar l'utilitat d'aquest tipus de campanyes (qui no en té la músiqueta present?), que sens dubte s'han de fer. Però tinc força clar que no duen enlloc sense el compromís dels ciutadans de cada territori per mostrar al nouvingut de manera atractiva i pedagògica on ha vingut a parar i quina riquesa cultural i lingüística li pot oferir.

Estic farta de veure persones que es diuen "nacionalistes" i que canvien d'idioma quan es troben davant d'un venedor o d'un cambrer de color. Això no és donar corda al català, sinó acostumar els nouvinguts a seguir ignorant on són i amb qui comparteixen el dia a dia, a fer persistir la seva marginació social i en definitiva a fer-los sentir diferents, la qual cosa els fa tancar-se encara més en els seus gettos ètnics i culturals.

Potser si entre tots fem aquesta feina diària, sempre de bon rotllo i amb el millor somriure i pedagogia, aconseguirem que la nostra societat resisteixi un pèl més. Propostes com el voluntariat lingüístic poden ajudar-hi també. Perquè si esperem que l'Estatut, les lleis o qualsevol iniciativa que vingui des de dalt ens facin tota la feina, no ho aconseguirem. Potser sí que haurem de fer més sexe en català... La Plataforma per la Llengua ja fa temps que ho propugna!

Aquest cap de setmana de farra em comentava un irlandès tot entusiasmat: "És increïble que solidaris que són els joves a Barcelona amb els estudiants francesos! No ho hauria dit mai!". Vaig quedar-me ben bé mig minut sense entendre a què es referia, fins que vaig entendre l'anecdòtica confusió del meu amic.

El pobre Gary estava convençut que les macroconcentracions de joves d'aquestes matinades passades que han acabat amb veritables batalles campals estan motivades pel suport dels joves d'aquí a la causa que darrerament esta generant altres batalles campals entre policia i estudiants francesos arran de la reforma laboral imposada per Villepin.



"No, noi. És ben bé el món al revés d'una banda a l'altra de la frontera. A França els joves es mouen per una qüestió de perspectives laborals, un tema prou seriós com per mobilitzar milers de persones. Aquí s'emprenyen per una qüestió tant immediata com poder emborratxar-se perquè sí."

Quin ridícul. És més: quina vergonya, ser jove en aquests moments. Potser la gent gran no va tan errada quan critica la joventut d'avui en dia.

Hi ha regals que a ningú li passa pel cap regalar. Vaja, a menys que siguis de Qirkuk. Per això quan es va proposar l'altre dia regalar una planta carnívora a una amiga, hi van haver cares per tots els gustos. Des del somriure de "genial! quina idea més original!" fins a l'escèptic "ecs! uish! ai, no!" passant per l'escandalitzat "però que t'has begut l'enteniment?!!".

Jo no hi entenc gaire de plantes. Vaja, no gens. Qualsevol que es passegi per la meva terrassa privilegiada ho pot comprovar (de la vintena de testos amb terra, diria que sobreviuen unes 5-6 plantes actualment...) (és que no penso mai en regar-les...).

Però haig de reconèixer que el mite de les plantes carnívores sempre m'ha fascinat... Les imatges d'aquella peli "La botiga dels horrors" són inevitables. És una mica com els cavallets de mar, que em pensava fins fa pocs anys que no existien de debò tal com ho pintaven, que era com una ficció.

A la botiga hi havia 2 plantes carnívores. Una més petita, amb unes fulles com retallades de punxes. I l'altra, la Nephentes, una planta més verda de la que pengen unes flors en forma d'àmfora, molt original.



Aquí la teniu. És molt xula, la recomano. L'admiració la teniu assegurada durant la festa, tant per part de la persona homenatjada com de la gent del voltant. El millor, però, és observar les reaccions. Sempre surt les típiques actituds encuriosides de "no, és que estic buscant les dents i no les veig!", de "i si li donem un tall de fuet per veure si se'l menja?", de "no m'hi acosto ni boja. Què vols, que li mossegui el dit??". Ha valgut la pena. Regaleu-ne!

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Setembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30

• Morir dignament
• "Cuando haces POP...", ja no pagues impostos!
• AIR BERLIN: RECTIFICACIÓ
• Comproveu els armaris de casa!
• Indis de debò
• Ségolène versus Telma: reclam per la intimitat als jutjats
• El retorn del mite Mogli
• D'actriu porno a alcaldessa de Roma
• Esclavitzats pel "Circo Marino"
• L'orella de l'estàtua de l'illa de Pasqua

• Política, societat i altres escàndols [145]
• General [2]
• Parides personals... i altres escàndols [45]
• Grans frases mestres [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom