El català segueix discriminat a Europa
holaiquetal | 28 Abril, 2006 20:36
Ahir ens aixecàvem amb l'ensurt de la decisió de la Mesa del Parlament Europeu de rebutjar català, gallec i euskera a l'Eurocambra.
Feia 4 vegades que s'ajornava la decisió. I com que finalment s'havia eliminat la segona part de la proposta (l'ús d'aquestes llengües per part dels eurodiputats en el plenari), i ja només es votava que els ciutadans poguessin dirigir-se a la cambra en el seu idioma, com la resta de ciutadans europeus normals, la veritat és que pensàvem que no hi hauria cap problema. Però no.
Entre els socialistes que no es van presentar a votar (o que van convidar a no presentar-se, no fos cas que votessin que no i fessin quedar malament en Borrell, que tenia més que planificat el resultat final de la votació i com escudar-se), i el polonès aquest que tampoc entén com n'és d'important la llengua per nosaltres (sembla mentida... ens havia de votar en contra un POLACO, tu!), hem tornat a perdre una batalla. Una batalla que s'acumula a una altra, i a una altra.... En un discurs de peli de terror, en Vidal-Quadras els va convèncer, i van votar que no.
Tant fàcil com hauria estat, Borrell, fer les coses com es fan normalment aquí dalt: ho firmes tu mateix, o es vota en plenari. Votació en mesa (només s'ha fet en comptades ocasions en els darrers anys, i mai per un tema d'adopció d'idioma!)... A qui se li acut tenint quasi majoria al PP? A algú que vol que surti no, sens dubte.
Mentrestant, a Europa se'n riuen de nosaltres: el Parlament té un president i un vicepresident... i els dos són catalans (almenys de naixament!)! Quin ridícul...
El vot NO, i la crítica que mantenen tant Vidal-Quadras com Borrell és que l'ús del català allà dalt duria "problemes tècnics" . Que m'expliquin quins. Perquè si l'excusa són els traductors, no cola. El govern espanyol ja va dir des del primer dia que els pagava a tots. I en Benach també va oferir el suport del Parlament català per cobrir aquestes traduccions. Tampoc serà per nombre de traductors, perquè em nego a creure que pel món hi hagi més traductors del gaèlic o del maltès, ja oficials, que del català-mallorquí-valencià-diga-n'hi com vulguis.
Llegeixo avui que la Comissió Europea va traduïr el 2005 un total d'1,3 milions de pàgines amb un cost de 300 milions d'euros. 1500 traductors (comptant els dels nous idiomes de l'Est). Això va equivaldre a 0,38€ per ciutadà europeu tot el 2005, i del 2007 al 2010 seran 0,5€. Per l'amor de Déu, tampoc costa tants calés que ho pagui Europa! Però vaja, tot i així, i tenint en compte que ho paguem els interessats, perquè volen que no, i que no com sigui? Quin és el problema d'en Vidal-Quadras? Què li donàven per esmorzar de petit: matarrates? Ni això li va funcionar.
És un escàndol. Com em diu en Víctor cada matí que em saluda, "Osti tu! Quin país, tu, quin país!"
Feia 4 vegades que s'ajornava la decisió. I com que finalment s'havia eliminat la segona part de la proposta (l'ús d'aquestes llengües per part dels eurodiputats en el plenari), i ja només es votava que els ciutadans poguessin dirigir-se a la cambra en el seu idioma, com la resta de ciutadans europeus normals, la veritat és que pensàvem que no hi hauria cap problema. Però no.
Entre els socialistes que no es van presentar a votar (o que van convidar a no presentar-se, no fos cas que votessin que no i fessin quedar malament en Borrell, que tenia més que planificat el resultat final de la votació i com escudar-se), i el polonès aquest que tampoc entén com n'és d'important la llengua per nosaltres (sembla mentida... ens havia de votar en contra un POLACO, tu!), hem tornat a perdre una batalla. Una batalla que s'acumula a una altra, i a una altra.... En un discurs de peli de terror, en Vidal-Quadras els va convèncer, i van votar que no.
Tant fàcil com hauria estat, Borrell, fer les coses com es fan normalment aquí dalt: ho firmes tu mateix, o es vota en plenari. Votació en mesa (només s'ha fet en comptades ocasions en els darrers anys, i mai per un tema d'adopció d'idioma!)... A qui se li acut tenint quasi majoria al PP? A algú que vol que surti no, sens dubte.
Mentrestant, a Europa se'n riuen de nosaltres: el Parlament té un president i un vicepresident... i els dos són catalans (almenys de naixament!)! Quin ridícul...
El vot NO, i la crítica que mantenen tant Vidal-Quadras com Borrell és que l'ús del català allà dalt duria "problemes tècnics" . Que m'expliquin quins. Perquè si l'excusa són els traductors, no cola. El govern espanyol ja va dir des del primer dia que els pagava a tots. I en Benach també va oferir el suport del Parlament català per cobrir aquestes traduccions. Tampoc serà per nombre de traductors, perquè em nego a creure que pel món hi hagi més traductors del gaèlic o del maltès, ja oficials, que del català-mallorquí-valencià-diga-n'hi com vulguis.
Llegeixo avui que la Comissió Europea va traduïr el 2005 un total d'1,3 milions de pàgines amb un cost de 300 milions d'euros. 1500 traductors (comptant els dels nous idiomes de l'Est). Això va equivaldre a 0,38€ per ciutadà europeu tot el 2005, i del 2007 al 2010 seran 0,5€. Per l'amor de Déu, tampoc costa tants calés que ho pagui Europa! Però vaja, tot i així, i tenint en compte que ho paguem els interessats, perquè volen que no, i que no com sigui? Quin és el problema d'en Vidal-Quadras? Què li donàven per esmorzar de petit: matarrates? Ni això li va funcionar.
És un escàndol. Com em diu en Víctor cada matí que em saluda, "Osti tu! Quin país, tu, quin país!"
Política, societat i altres escàndols | 
Enllaç permanent | 
Afegeix un comentari | 
Retroenllaços (0)
Ets europea fins a les calces?
holaiquetal | 26 Abril, 2006 18:04
Suposo que aquest era el missatge que volia transmetre l'autor del cartell dissenyat per promocionar la presidència austríaca de la Unió Europea ja fa algunes setmanes... Analitza-ho per tu mateix, sinó.
Aquesta és una de les propostes de la campanya, feta per una artistes de l'est. No crec que sigui un autoretrat, però tal com van les coses tampoc es pot descartar... Vaja, jo no vaig pel món amb aquestes calces (de moment), tot i ser europeïsta... Es clar que potser és perquè encara no les he trobat a cap botiga, perquè de fet no em desagraden del tot tampoc. I a tu?
Ara, que, fins a quin punt es pot medir l'europeïsme d'una persona per la roda interior que dugui? Podem comparar-ho als fans de Star Wars o de U2 que van amb les camisetes promocionals pel món? N'hi hauria per fer un treball d'investigació... En tot cas, que es faci servir el sexe com a reclam de l'europeïsme, no sé si és l'evolució normal de la publicitat en la societat en la que vivim, tot i que sí que seria l'aplicació de conceptes de màrketing pur i dur en favor d'Europa!... Sembla que la campanya, ja pagada amb fons públics, va haver de ser retirada per la pluja de crítiques que li va caure...
Pel que es veu, hi participava també un artista espanyol (Carlos Ayres) amb un cartell que en definitiva representava una orgia entre la reina Isabel II amb Jacques Chirac i George Bush. D'on les treuen aquestes idees tan originals?
Aquesta és una de les propostes de la campanya, feta per una artistes de l'est. No crec que sigui un autoretrat, però tal com van les coses tampoc es pot descartar... Vaja, jo no vaig pel món amb aquestes calces (de moment), tot i ser europeïsta... Es clar que potser és perquè encara no les he trobat a cap botiga, perquè de fet no em desagraden del tot tampoc. I a tu?
Ara, que, fins a quin punt es pot medir l'europeïsme d'una persona per la roda interior que dugui? Podem comparar-ho als fans de Star Wars o de U2 que van amb les camisetes promocionals pel món? N'hi hauria per fer un treball d'investigació... En tot cas, que es faci servir el sexe com a reclam de l'europeïsme, no sé si és l'evolució normal de la publicitat en la societat en la que vivim, tot i que sí que seria l'aplicació de conceptes de màrketing pur i dur en favor d'Europa!... Sembla que la campanya, ja pagada amb fons públics, va haver de ser retirada per la pluja de crítiques que li va caure...
Pel que es veu, hi participava també un artista espanyol (Carlos Ayres) amb un cartell que en definitiva representava una orgia entre la reina Isabel II amb Jacques Chirac i George Bush. D'on les treuen aquestes idees tan originals?
Política, societat i altres escàndols | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Feliciteu el Sant Jordi!
holaiquetal | 23 Abril, 2006 10:07
Per segon any consecutiu he rebut la felicitació virtual de la Generalitat que qualsevol de vosaltres pot aprofitar per enviar a un amic. Només heu de triar el fragment que voleu enviar, posar el nom de l'amic, i aquest rebrà en nom vostra una felicitació ben original!
És un dia preciós que celebrem els qui estimem la cultura i la llengua catalanes arreu del món, covertint-se sens dubte en un dels més bonics que hi ha al calendari, i com cada any he penjat la senyera al balcó. Llàstima que la meteorologia avui no acompanya massa a Catalunya, per les comarques gironines plovisqueja i a Barcelona els núvols amenacen.... Tot i això, de parades, llibres, i turistes fent fotos tots emocionats no en falten! És cert que a alguns també ens hauria agradat ser a les ballades del Diumenge de l'Àngel a Bellver, però vaja, com el Sant Jordi no hi ha res!
Vinga, què hi faig encara per casa? A comprar roses i llibres s'ha dit!
És un dia preciós que celebrem els qui estimem la cultura i la llengua catalanes arreu del món, covertint-se sens dubte en un dels més bonics que hi ha al calendari, i com cada any he penjat la senyera al balcó. Llàstima que la meteorologia avui no acompanya massa a Catalunya, per les comarques gironines plovisqueja i a Barcelona els núvols amenacen.... Tot i això, de parades, llibres, i turistes fent fotos tots emocionats no en falten! És cert que a alguns també ens hauria agradat ser a les ballades del Diumenge de l'Àngel a Bellver, però vaja, com el Sant Jordi no hi ha res!
Vinga, què hi faig encara per casa? A comprar roses i llibres s'ha dit!
Parides personals... i altres escàndols | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Tornem-hi, que no ha estat res!
holaiquetal | 20 Abril, 2006 18:14
No sé si és la primavera o el què, que de sobte han començat a canviar un munt de coses alhora al panorama polític.
D'una banda, canvi de cara i de color a Itàlia. Ja era hora, tot i que per 24.775 vots només... Uf, que just! Els noms de les dues coalicions (la Unió i la Casa de les Llibertats), de per si, ja feien esperar que la cosa podia ser distreta, però vaja. Ara que en Berlusconi ni després de la decisió del Tribunal Suprem sobre el recompte de vots no ha reconegut encara la victòria del seu adversari polític...
Un tema que, tot i no aixecar gaire polseguera a nivell de blocs, marca un abans i un després: la dimissió d'en Pere Sampol. Cap on anirà el partit? Li surten moltes nòvies a la secretaria general? A veure com acaba... Calen energies i ganes de tirar el projecte endavant, i segur que hi ha bons candidats per prendre el relleu!
Per últim, la traca final: remodelació (a la segona va la vençuda, Pasqual!) del govern català. 6 carteres canviades, 6 cares noves, i tornem-hi que no ha estat res! Diu que és perquè "després del referèndum funcioni tot el govern a ple rendiment"! I es clar, a Estats Units, com que ens tenen enveja, en Bush també ha decidit remodelar el seu gabinet per intentar recuperar la confiança dels nordamericans...
Ja se sap: la primavera, que la política altera....
D'una banda, canvi de cara i de color a Itàlia. Ja era hora, tot i que per 24.775 vots només... Uf, que just! Els noms de les dues coalicions (la Unió i la Casa de les Llibertats), de per si, ja feien esperar que la cosa podia ser distreta, però vaja. Ara que en Berlusconi ni després de la decisió del Tribunal Suprem sobre el recompte de vots no ha reconegut encara la victòria del seu adversari polític...
Un tema que, tot i no aixecar gaire polseguera a nivell de blocs, marca un abans i un després: la dimissió d'en Pere Sampol. Cap on anirà el partit? Li surten moltes nòvies a la secretaria general? A veure com acaba... Calen energies i ganes de tirar el projecte endavant, i segur que hi ha bons candidats per prendre el relleu!
Per últim, la traca final: remodelació (a la segona va la vençuda, Pasqual!) del govern català. 6 carteres canviades, 6 cares noves, i tornem-hi que no ha estat res! Diu que és perquè "després del referèndum funcioni tot el govern a ple rendiment"! I es clar, a Estats Units, com que ens tenen enveja, en Bush també ha decidit remodelar el seu gabinet per intentar recuperar la confiança dels nordamericans...
Ja se sap: la primavera, que la política altera....
Política, societat i altres escàndols | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Ous de Pasqua pel jardí
holaiquetal | 17 Abril, 2006 09:50
Ahir que estava de relax vaig decidir que si no em posava a segar la gespa aviat caldria parlar de selva enlloc de jardí. Però quan en Jaume va aparèixer amb un "Bona Pasqua!" matinal, sense voler em va condicionar el dia de jardineria. Durant hores, em van venir al cap tot d'imatges que creia oblidades de com celebravem la Pasqua amb els avis de petits, i les activitats que feiem al jardí seguint la tradició suissa-alemanya. I com que m'adono que és una mica un capítol d'arqueologia antropològica d'aquells que no em passen gaire sovint, m'he decidit a escriure-ho.
Recordo com buidàvem uns quants ous de gallina, anant en compte de com feiem el forat i de no trencar-los apretant massa fort. I de com a continuació passavem unes hores ben creatives pintant-los i decorant-los tant bé com sabíem... Fins i tot hi havia un llibre amb diferents models per inspirar-nos, amb verdaderes obres d'art. Era una tasca molt delicada, però ens encantava, era molt entretingut. Ara que, el millor era anar-los col·locant en un cistellet, amb molta cura, per tal que el conillet els pogués anar repartint pel jardí. Era un joc però per nosaltres esdevenia tot un ritual. Perquè quan el conillet (que mai vam veure, per cert) hagués amagat els ous (tampoc vaig demanar mai perquè ho feia...), nosaltres els hauríem de buscar per cada racó del jardí i anar-los trobant per poder-nos-els quedar....
No sé què se n'ha fet d'aquells ous de Pasqua ni d'aquella tradició. Suposo que ens vam fer grans i que va perdre la gràcia. L'altre fet memorable de la Pasqua era el pa de pessic que ens feia l'altra àvia, amb l'ou al mig. Són coses que no s'obliden, i que vulguis que no t'acompanyen encara que no ho sàpigues. I et recorden que et fas gran.
És curiós, si hagués de tornar a ser petita triaria tornar a viure aquell tipus de diada. En canvi, avui en dia pels meus dos fillols és diferent, i enlloc de pa de pessic i ous de Pasqua em demanen una camiseta del Barça d'en Ronaldo ("però de la botiga oficial, eh?") i uns esquís.
No sé què ha passat perquè canviem tant tots plegats. Poster és el consumisme, potser és que la gent gran té raó i abans les coses es vivien de manera més autèntica. Ara que, saps què? Em sembla que ni esquis ni camisetes amb certificat d'oficialitat: enguany els regalo un ou a cadascú, i que li trobin la gràcia, tu!
Recordo com buidàvem uns quants ous de gallina, anant en compte de com feiem el forat i de no trencar-los apretant massa fort. I de com a continuació passavem unes hores ben creatives pintant-los i decorant-los tant bé com sabíem... Fins i tot hi havia un llibre amb diferents models per inspirar-nos, amb verdaderes obres d'art. Era una tasca molt delicada, però ens encantava, era molt entretingut. Ara que, el millor era anar-los col·locant en un cistellet, amb molta cura, per tal que el conillet els pogués anar repartint pel jardí. Era un joc però per nosaltres esdevenia tot un ritual. Perquè quan el conillet (que mai vam veure, per cert) hagués amagat els ous (tampoc vaig demanar mai perquè ho feia...), nosaltres els hauríem de buscar per cada racó del jardí i anar-los trobant per poder-nos-els quedar....
No sé què se n'ha fet d'aquells ous de Pasqua ni d'aquella tradició. Suposo que ens vam fer grans i que va perdre la gràcia. L'altre fet memorable de la Pasqua era el pa de pessic que ens feia l'altra àvia, amb l'ou al mig. Són coses que no s'obliden, i que vulguis que no t'acompanyen encara que no ho sàpigues. I et recorden que et fas gran.
És curiós, si hagués de tornar a ser petita triaria tornar a viure aquell tipus de diada. En canvi, avui en dia pels meus dos fillols és diferent, i enlloc de pa de pessic i ous de Pasqua em demanen una camiseta del Barça d'en Ronaldo ("però de la botiga oficial, eh?") i uns esquís.
No sé què ha passat perquè canviem tant tots plegats. Poster és el consumisme, potser és que la gent gran té raó i abans les coses es vivien de manera més autèntica. Ara que, saps què? Em sembla que ni esquis ni camisetes amb certificat d'oficialitat: enguany els regalo un ou a cadascú, i que li trobin la gràcia, tu!
Política, societat i altres escàndols | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Programació televisiva per Pasqua
holaiquetal | 15 Abril, 2006 09:39
Cada any és el mateix. Aquests dies, la programació televisiva s'omple d'hores de dibuixos animats als matins i de llargues tardes de pel·lícules sobre la vida de Jesús i companyia, tot plegat combinat amb connexions a diferents processons de Setmana Santa... No hi tinc pas res en contra de tot plegat, més que avorriment, però quan veus el que fan als canals d'altres països, t'adones que som un cas ben extrany, prehistòric quasi.... I penses, bé, es tracta de fer-nos reflexionar sobre el sentit de tot plegat, com la recuperació d'una memòria històrica que els mitjans de comunicació, impulsats per la seva vocació pública, no volen que oblidem ni els origens... ni la fe, suposo. Jo, que no sóc ni catòlica ni apostòlica (ni batejada), ja em sé la història de cada any que la repeteixen. I m'agradaria que algun any pel Ramadà, posessin algun llagmetratge que expliqués el perquè d'auesta altra festa religiosa amb cada dia més adeptes a les nostres terres. Perquè sinó, queda descompensat. L'únic que ha canviat enguany és l'emissió del programa especial del National Geogràfic sobre l'Evangeli de Judes... A veure si l'any que vé fan documentals sobre els altres evanglis apòcrifs i almenys la cosa es fa més distreta! Quin avorriment de tele....
Parides personals... i altres escàndols | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Va de MOBBING
holaiquetal | 11 Abril, 2006 17:00
El concepte MOBBING s'ha fet famós en els darrers 5 anys. Es tracta d'una práctica exercida en les relacions personals, especialment en l'àmbit laboral, i consisteix en un tracte vexatori i desqualificador cap a una persona, per tal de desestabilitzar-la. El BULLYNG, que també està de moda, és l'equivalent però a les escoles.
És d'aquelles coses que veus que passen en reportatges i al telenotícies, ho llegeixes en alguna revista, però és el tipus de situació que creus que no viuràs mai. O almenys creus que no et pot passar. Perquè realitzes la feina tant bé com pots, els teus superios et valoren, fas de 10h a 21h o les hores que facin falta per una feina ben feta i sempre a disposició dels companys mentre hi ets.
Però es veu que no, que d'un dia per l'altre alguns passen a fer-te el buit i els que fins al moment eren companys teus es comporten com a rates de claveguera.
Li ha passat a molta gent, i fins i tot s'ha creat una associació "Mobbing no! associació catalana". No sé si això és com lo de la violència domèstica, que sempre ha passat però que fins ara s'amagava. En tot cas, un afectat m'ha enviat per mai les interessants les explicacions que donava en una compareixença al Parlament de Catalunya la presidenta d'aquesta organització, Montserrat Albert: "La personalitat de l’assetjador és una personalitat psicopàtica, sense sentiment de culpabilitat pel que fa; és una persona envejosa i amb por de qui destaca per la seva feina; és un covard, en realitat. Hi ha una necessitat de reconeixement per part d’aquest assetjador i és un controlador i mentider compulsiu...".
No sé si s'exagera, espero no haver-vos-ho d'explicar algun dia. En tot cas, m'he fixat que en les darreres tres setmanes ja han sortit més de mitja dotzena de sentències per mobbing (dues d'elles a Telefònica i al Cabildo Insular, vull dir que no són bromes).
Aquest article de Las Provincias és força constructiu. Preneu-ne nota, per si de cas, treballadors del món!
El acoso laboral es una de las principales fuentes de estrés laboral y en algunos casos incluso puede llevar al suicidio.
El acoso en el trabajo (mobbing), en el ámbito laboral, señala el continuo y deliberado maltrato verbal y modal que recibe un trabajador por parte de uno u otros, con el objetivo de la aniquilación o autoexclusión, obteniendo su salida de la organización a través de distintos procedimientos.
El acoso es una situación que se produce en las organizaciones laborales en la que se ejerce por parte de una o varias personas una violencia psicológica sobre otra persona, de forma sistemática y recurrente, durante un periodo de tiempo prolongado.
María Amparo Ros, presidenta de la Asociación Valenciana contra el Acoso Laboral, señala que se trata de “una violencia extrema”, “muy similar a la violencia de género”, que algunos estudiosos del tema como el profesor Heinz Leymann han calificado como “psicoterror”.
La presidenta argumenta que se trata de un problema que siempre ha existido, pero que “ahora parece una epidemia por el aumento de precariedad laboral, el que los trabajadores conozcan más sus derechos y quieran ejercerlos, y por la falta de solidaridad de los compañeros”. Según el profesor Iñaki Piñuel, experto en la investigación del acoso moral en el trabajo, más del 15% de la población activa española sufre esta situación.
El acoso laboral tiene como objetivo acabar con el equilibrio y la resistencia psicológica del otro, minándolo y desgastándolo emocional y físicamente. Una característica importante es que se produce una escalada en los ataques. Los ataques se convierten en insoportables, y por ello un 90% de afectados abandonan la organización.
Síntomas
Existen una serie de factores que son comunes en los casos de acoso laboral, que son ejecutados de forma oculta, y que consiguen aislar o incomunicar a la víctima respecto a sus compañeros, hacerle sentirse invisible y criticar sistemáticamente su trabajo de forma malintencionada.
La víctima puede ser atacada a través de medidas organizacionales: puede ver restringidas sus posibilidades de hablar, se le cambia de ubicación y se le separa de sus compañeros, a éstos se les prohíbe hablar con la víctima, se juzga su desempeño de manera ofensiva, se cuestionan sus decisiones, no se le asignan tareas o incluso las que se le asignan no tienen sentido, están muy por debajo de sus capacidades y son degradantes.
Cabe la posibilidad que la víctima se vea sometida a ataques a su vida privada por medio de críticas permanentes, terror telefónico, que se le haga parecer estúpido, que se de a entender que tiene problemas psicológicos o bien mofarse de sus capacidades y de su vida personal.
La violencia física (amenazas o uso de violencia menor), los ataques a las actitudes y creencias de la víctima, las agresiones verbales (gritos, insultos, amenazas), el acoso sexual y los rumores terminan de completar el cuadro de acoso al que se ven sometidas las víctimas del acoso en su puesto de trabajo.
Consecuencias
Las consecuencias que tiene este fenómeno sobre la persona y la sociedad en su conjunto son muy graves. No sólo implica unos costes sociales importantes, considerando entre estos la pérdida de productividad, las bajas laborales (es una de las principales fuentes de estrés laboral), pensiones, etc., sino que además supone la devastación de la estabilidad emocional de la persona (apatía, tendencia a la depresión, dolores psicosomáticos, irritabilidad, insomnio, cefaleas...) y alteración de la armonía familiar (separaciones matrimoniales).
Por ello, María Amparo Ros, quien defiende que hay que denunciar estas situaciones, considera imprescindible la elaboración y aprobación de una ley que se constituya como instrumento fundamental para la resolución judicial para este tipo de casos (hoy en día no se denuncian muchos casos porque “es muy difícil” demostrar que se está produciendo acoso laboral). También cree que es básica una toma de conciencia social y política para solucionar un problema que desgraciadamente no se encuentra regulado jurídicamente.
La presidenta de la Asociación Valenciana contra el Acoso Laboral aclara que las personas afectadas de estos ataques pueden acudir a los delegados de personal de las empresas, a los sindicatos y a las asociaciones como a la que ella representa. “Durante el 2005 hemos trabajado en más de 100 casos. Aquí los afectados se identifican con otras personas, reconocen cuál es el problema y de donde viene”. Además descubren que “no es un problema personal, sino que son víctimas de una situación”.
Una situación de la que, según María Amparo Ros, “se puede salir”. Pero para ello es fundamental “que el entorno más cercano a la víctima la respalde” para que se sienta “totalmente apoyada”. Para resolverlo, además de la ayuda de los compañeros, es fundamental dar con un psicólogo y un abogado especializados en este problema.
Perfil de la víctima
Las víctimas de acoso laboral responden al perfil de personas autónomas, solidarias o mujeres que reivindican la igualdad de derechos o se niegan al chantaje sexual, así como empleados que rechazan participar en fraudes o actuaciones irregulares.
“Se trata de personas débiles e ingenuas, en el sentido de que son incapaces de hacer daño, perfeccionistas, con mucha capacidad de trabajo en grupo y, sobre todo, íntegras, capaces de denunciar una situación de corrupción”, explica María Amparo Ros.
Según el profesor Iñaki Piñuel el perfil de las personas acosadas puede clasificarse en tres grupos: en primer lugar, el de personas brillantes, atractivas y algo seductoras, y por tanto envidiables y consideradas peligrosas o amenazadoras por el agresor que teme perder su protagonismo; en segundo lugar el de personas vulnerables o depresivas que son el blanco fácil del agresor en el que descargar sus propias frustraciones; y por último, el de personas eficaces y trabajadoras que ponen en evidencia lo establecido y pretenden imponer reformas, que son vistas por el agresor como un peligro o amenaza de su status actual.
És d'aquelles coses que veus que passen en reportatges i al telenotícies, ho llegeixes en alguna revista, però és el tipus de situació que creus que no viuràs mai. O almenys creus que no et pot passar. Perquè realitzes la feina tant bé com pots, els teus superios et valoren, fas de 10h a 21h o les hores que facin falta per una feina ben feta i sempre a disposició dels companys mentre hi ets.
Però es veu que no, que d'un dia per l'altre alguns passen a fer-te el buit i els que fins al moment eren companys teus es comporten com a rates de claveguera.
Li ha passat a molta gent, i fins i tot s'ha creat una associació "Mobbing no! associació catalana". No sé si això és com lo de la violència domèstica, que sempre ha passat però que fins ara s'amagava. En tot cas, un afectat m'ha enviat per mai les interessants les explicacions que donava en una compareixença al Parlament de Catalunya la presidenta d'aquesta organització, Montserrat Albert: "La personalitat de l’assetjador és una personalitat psicopàtica, sense sentiment de culpabilitat pel que fa; és una persona envejosa i amb por de qui destaca per la seva feina; és un covard, en realitat. Hi ha una necessitat de reconeixement per part d’aquest assetjador i és un controlador i mentider compulsiu...".
No sé si s'exagera, espero no haver-vos-ho d'explicar algun dia. En tot cas, m'he fixat que en les darreres tres setmanes ja han sortit més de mitja dotzena de sentències per mobbing (dues d'elles a Telefònica i al Cabildo Insular, vull dir que no són bromes).
Aquest article de Las Provincias és força constructiu. Preneu-ne nota, per si de cas, treballadors del món!
El acoso laboral es una de las principales fuentes de estrés laboral y en algunos casos incluso puede llevar al suicidio.
El acoso en el trabajo (mobbing), en el ámbito laboral, señala el continuo y deliberado maltrato verbal y modal que recibe un trabajador por parte de uno u otros, con el objetivo de la aniquilación o autoexclusión, obteniendo su salida de la organización a través de distintos procedimientos.
El acoso es una situación que se produce en las organizaciones laborales en la que se ejerce por parte de una o varias personas una violencia psicológica sobre otra persona, de forma sistemática y recurrente, durante un periodo de tiempo prolongado.
María Amparo Ros, presidenta de la Asociación Valenciana contra el Acoso Laboral, señala que se trata de “una violencia extrema”, “muy similar a la violencia de género”, que algunos estudiosos del tema como el profesor Heinz Leymann han calificado como “psicoterror”.
La presidenta argumenta que se trata de un problema que siempre ha existido, pero que “ahora parece una epidemia por el aumento de precariedad laboral, el que los trabajadores conozcan más sus derechos y quieran ejercerlos, y por la falta de solidaridad de los compañeros”. Según el profesor Iñaki Piñuel, experto en la investigación del acoso moral en el trabajo, más del 15% de la población activa española sufre esta situación.
El acoso laboral tiene como objetivo acabar con el equilibrio y la resistencia psicológica del otro, minándolo y desgastándolo emocional y físicamente. Una característica importante es que se produce una escalada en los ataques. Los ataques se convierten en insoportables, y por ello un 90% de afectados abandonan la organización.
Síntomas
Existen una serie de factores que son comunes en los casos de acoso laboral, que son ejecutados de forma oculta, y que consiguen aislar o incomunicar a la víctima respecto a sus compañeros, hacerle sentirse invisible y criticar sistemáticamente su trabajo de forma malintencionada.
La víctima puede ser atacada a través de medidas organizacionales: puede ver restringidas sus posibilidades de hablar, se le cambia de ubicación y se le separa de sus compañeros, a éstos se les prohíbe hablar con la víctima, se juzga su desempeño de manera ofensiva, se cuestionan sus decisiones, no se le asignan tareas o incluso las que se le asignan no tienen sentido, están muy por debajo de sus capacidades y son degradantes.
Cabe la posibilidad que la víctima se vea sometida a ataques a su vida privada por medio de críticas permanentes, terror telefónico, que se le haga parecer estúpido, que se de a entender que tiene problemas psicológicos o bien mofarse de sus capacidades y de su vida personal.
La violencia física (amenazas o uso de violencia menor), los ataques a las actitudes y creencias de la víctima, las agresiones verbales (gritos, insultos, amenazas), el acoso sexual y los rumores terminan de completar el cuadro de acoso al que se ven sometidas las víctimas del acoso en su puesto de trabajo.
Consecuencias
Las consecuencias que tiene este fenómeno sobre la persona y la sociedad en su conjunto son muy graves. No sólo implica unos costes sociales importantes, considerando entre estos la pérdida de productividad, las bajas laborales (es una de las principales fuentes de estrés laboral), pensiones, etc., sino que además supone la devastación de la estabilidad emocional de la persona (apatía, tendencia a la depresión, dolores psicosomáticos, irritabilidad, insomnio, cefaleas...) y alteración de la armonía familiar (separaciones matrimoniales).
Por ello, María Amparo Ros, quien defiende que hay que denunciar estas situaciones, considera imprescindible la elaboración y aprobación de una ley que se constituya como instrumento fundamental para la resolución judicial para este tipo de casos (hoy en día no se denuncian muchos casos porque “es muy difícil” demostrar que se está produciendo acoso laboral). También cree que es básica una toma de conciencia social y política para solucionar un problema que desgraciadamente no se encuentra regulado jurídicamente.
La presidenta de la Asociación Valenciana contra el Acoso Laboral aclara que las personas afectadas de estos ataques pueden acudir a los delegados de personal de las empresas, a los sindicatos y a las asociaciones como a la que ella representa. “Durante el 2005 hemos trabajado en más de 100 casos. Aquí los afectados se identifican con otras personas, reconocen cuál es el problema y de donde viene”. Además descubren que “no es un problema personal, sino que son víctimas de una situación”.
Una situación de la que, según María Amparo Ros, “se puede salir”. Pero para ello es fundamental “que el entorno más cercano a la víctima la respalde” para que se sienta “totalmente apoyada”. Para resolverlo, además de la ayuda de los compañeros, es fundamental dar con un psicólogo y un abogado especializados en este problema.
Perfil de la víctima
Las víctimas de acoso laboral responden al perfil de personas autónomas, solidarias o mujeres que reivindican la igualdad de derechos o se niegan al chantaje sexual, así como empleados que rechazan participar en fraudes o actuaciones irregulares.
“Se trata de personas débiles e ingenuas, en el sentido de que son incapaces de hacer daño, perfeccionistas, con mucha capacidad de trabajo en grupo y, sobre todo, íntegras, capaces de denunciar una situación de corrupción”, explica María Amparo Ros.
Según el profesor Iñaki Piñuel el perfil de las personas acosadas puede clasificarse en tres grupos: en primer lugar, el de personas brillantes, atractivas y algo seductoras, y por tanto envidiables y consideradas peligrosas o amenazadoras por el agresor que teme perder su protagonismo; en segundo lugar el de personas vulnerables o depresivas que son el blanco fácil del agresor en el que descargar sus propias frustraciones; y por último, el de personas eficaces y trabajadoras que ponen en evidencia lo establecido y pretenden imponer reformas, que son vistas por el agresor como un peligro o amenaza de su status actual.
Parides personals... i altres escàndols | Enllaç permanent | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)
Arrivederci, Berlusconi
holaiquetal | 10 Abril, 2006 19:35
Quan passen poques hores del tancament dels col•legis electorals, els sondejos de peu d’urna indiquen que Romano Prodi guanyaria per 5 punts el fins ara president italià, Silvio Berlusconi, un home que de la seva vida se'n podria fer una pel•lícula del tipus Scary Movie, de tant peculiar com és. Per aquest motiu, i sobretot pels delicatessens que ens ha anat oferint durant aquesta campanya, m’he posat a fer recerca sobre ell per trobar més perles encara...Nascut el 1936 i fill d’un banquer, jo el definiria com una barreja de Ted Turner, Al Capone, xulo-piscines, Paco Martínez Soria, i segons com un aire que de lluny podria recordar a Zaplana...
A banda de ser polític i president, estem parlant del propietari d’una de les xarxes mediàtiques més àmplies de tot Europa, que controla no només 3 canals televisius italians (entre ells la famosa RAI, amb el 90% de mercat televisiu italià) sinó també el 50% del que coneixem com a Telecinco a casa nostra i té participació en altres canals europeus. Se l’ha relacionat diverses vegades amb la màfia italiana tot i que s’ha encarregat que no prosperessin cap de les acusacions fiscals que l’acusaven directament o indirectament. Va començar al partit socialista, qui ho havia de dir ara que els odia a mort, però va fundar ràpidament el seu propi partit, “Forza Italia” que actualment rep el suport de l’extrema dreta liderada per Alessandra Mussolini, personatge que només amb el nom no necessita gaire presentació. Casat en dues ocasions, l’anomenat “il Cavaliere” també és més que conegut pels seus comentaris sexistes, racistes, i fins i tot xenòfobs (es declara en contra de que Itàlia sigui multicultural).
A continuació, alguns dels comentaris i les anècdotes que ha protagonitzat els darrers anys, per si voleu riure o passar vergonya aliena una estona....Recentment, per campanya electoral italiana destaquen:
-“M’acusen d’haver dit en diverses ocasions que els comunistes es mengen els nens. Aneu i llegiu el llibre negre del comunisme i descobrireu que a la Xina de Mao no es menjaven els bebès, sinó que els bullien per fertilitzar els camps”. No cal dir que el macro-enrenou diplomàtic amb la Xina, insultada i ofesa amb raó, encara dura ara.
-“Tinc massa consideració per l’intel•ligència dels italians com per creure que hi hagi tant coglioni (és a dir, gilipollas, diguem-ne) disposat a votar contra els seus propis interessos”.
-“Gràcies, benvolgut Pare Massimiliano, procuraré no decepcionar-lo i li prometo dos o tres mesos de completa abstinència sexual, fins al 9 d’abril”, data de les eleccions. Curiosa promesa feta en el marc d’un congrés del seu partit amb catòlics...
-En plena entrevista televisiva davant d’una periodista tipus Terribas que l’apretava amb preguntes incòmodes, es va enfadar, es fa aixecar i tot acomiadant-se li va dir “Vostè ha il•lustrat bé com es comporta una persona que és d’esquerres i que té prejudicis. Hauria de sentir vergonya!”. I tot sortint del plató, afegeix: “I després diuen que controlo la RAI!” (cadena de televisió). El colmo....
D’aquesta campanya també en destacat comentaris seus com ara que els jutges són tots uns “rojos comunistes” i els corresponsals estrangers són “els més incapaços”, a banda dels múltiples insults que s’ha endut el seu adversari Romano Prodi.
Com a president durant els darrers anys, també ha tocat el cel amb comentaris com els següents:
-“Hem treballat molt, molt, però molt més que els altres governs... Només Napoleó va fer més que jo. Però definitivament, jo sóc més alt que ell”, va xulejar en una entrevista d’un programa de televisió en directe.
-Com a anècdota estrella de masclista, destaca el comentari que va fer sobre la presidenta finlandesa Tarja Halonen, sobre qui va dir que havia “utilitzat tot el seu talent de playboy”, “tot i que no utilitzava aquestes tècniques des de feia temps”, per convèncer-la que renunciés a presentar la candidatura de Helsinki contra Parma per ser ciutat-seu de l’Agència Europea per la Seguretat Alimentària.
-“Mussolini no va matar mai a ningú, només va enviar gent de vacances a l’exili”, va assegurar el 2004 sobre el dictador italià i avi de la seva actual partenaire política.
-El 2002, al Parlament Europeu, va respondre a les crítiques d’un diputat alemany suggerint-li: “Es podria presentar pel paper de guàrdia nazi dels camps de concentració en un telefilm que s’està preparant a Itàlia.”
-Fins i tot hi ha una anècdota amb Josep Piqué que no sé si titllar de broma o d'infantilada: en la fotografia d’una cimera de la UE d’aquell mateix any, estant situat darrera Piqué, va fer-li les banyes amb els dits i així van sortir retratats.
-La cirereta del 2002 la va posar quan va parlar públicament dels seus embolics extramatrimonials en plena conferència de premsa i es va referir a l’altre líder europeu present allà al costat, el primer ministre danès Anders Fogh, de qui va admetre que era tant “guapo” que preferia que fos “l’eventual amant” de la seva dona.
Es clar que de la seva vida es podrien destacar mil altres fets curiosos... Com per exemple que, a banda de formar part del trio de les Açores amb els seus amics Blair i Aznar, va ser padrí de la boda 2003 Agag-Aznar, enllaç memorable. I no només això. Aquí teniu un retall del que es publicava sobre aquest tema a poques setmanes de l’enllaç:
"Está previsto un importante acontecimiento el 5 de septiembre. Mi amigo Alejandro Agag se casa con la hija de Aznar y junto a Tony Blair seré testigo", declaró el magnate a la prensa. Silvio Berlusconi explicó que se había hecho un "traje de testigo" para la ocasión. "Pero para dar buena impresión, tengo que recuperar la línea. Tengo que adelgazar y ya he empezado", confesó el gobernante italiano.
En fi, que arrivederci Berlusconi! Ja n’hi havia prou de pallassades a la presidència italiana, no?
Política, societat i altres escàndols | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)
Català=valencià
holaiquetal | 06 Abril, 2006 11:27
Tot i que era una obvietat que català i valencià són el mateix, l'ofensiva blavera anticatalana al País Valencià que infecta tant a una part de la societat com a algunes institucions havia dut als tribunals la qüestió de la llengua. Potser la Conselleria valenciana es pensava que la Justícia donaria la raó a un despropòsit fundat per veritables descerebrats: que un certificat de coneixement de llengua catalana no equival a la "valenciana" (quan a les Illes i a Catalunya, si que es fan aquestes equivalències).
Ja ho vaig escriure en una altra ocasió, i ho reitero: el problema amb tot plegat és de nom, és tant trist com això. A mi m'és igual que es digui valencià, mallorquí, eivissenc, mataroní, sollerinc, alguerès o empordanès. Si enlloc de català, en diguéssim qualsevol altre nom, el problema no existiria.
En tot cas, la novetat avui és que el Tribunal Suprem espanyol ha tornat a dictaminar la unitat lingüística de català i valencià. Ho ha fet per segona vegada, mira que són pesats els de la Generalitat que amb una no n'hi havia prou i ha calgut aquesta nova sentència. Per tant, la Conselleria de Cultura valenciana s'haurà de menjar amb patates la supressió de convalidació dels certificats de català i de valencià.
El més divertit és el que en diu la premsa valenciana, molt adicta al règim com sabem. El diari Levante publica no només la sentència sinó que recull les reaccions del govern valencià, tant folclòriques i falleres com sempre: el conseller de cultura manifesta que els seus serveis jurídics estudien recórrer la sentència (pesaaaaats, que ja van dos cops que us ho diuen...") i que «utilizará todos los cauces legales para demostrar que los valencianos sabemos lo que somos y sabemos lo que hablamos», y que «la lengua valenciana está por encima de cualquier otra consideración».
Las Provincias, com no podia ser d'altra manera, va en la mateix línia.
La Generalitat Valenciana s'escuda rere el seu nou Estatut de la vergonya, que sabem tots que diu les barbaritats que diu, però és una qüestió de filòlegs, lingüistes, i de tenir dos dits de front. Dos i dos, sempre han fet quatre, i sempre faran quatre.
Ja ho vaig escriure en una altra ocasió, i ho reitero: el problema amb tot plegat és de nom, és tant trist com això. A mi m'és igual que es digui valencià, mallorquí, eivissenc, mataroní, sollerinc, alguerès o empordanès. Si enlloc de català, en diguéssim qualsevol altre nom, el problema no existiria.
En tot cas, la novetat avui és que el Tribunal Suprem espanyol ha tornat a dictaminar la unitat lingüística de català i valencià. Ho ha fet per segona vegada, mira que són pesats els de la Generalitat que amb una no n'hi havia prou i ha calgut aquesta nova sentència. Per tant, la Conselleria de Cultura valenciana s'haurà de menjar amb patates la supressió de convalidació dels certificats de català i de valencià.
El més divertit és el que en diu la premsa valenciana, molt adicta al règim com sabem. El diari Levante publica no només la sentència sinó que recull les reaccions del govern valencià, tant folclòriques i falleres com sempre: el conseller de cultura manifesta que els seus serveis jurídics estudien recórrer la sentència (pesaaaaats, que ja van dos cops que us ho diuen...") i que «utilizará todos los cauces legales para demostrar que los valencianos sabemos lo que somos y sabemos lo que hablamos», y que «la lengua valenciana está por encima de cualquier otra consideración».
Las Provincias, com no podia ser d'altra manera, va en la mateix línia.
La Generalitat Valenciana s'escuda rere el seu nou Estatut de la vergonya, que sabem tots que diu les barbaritats que diu, però és una qüestió de filòlegs, lingüistes, i de tenir dos dits de front. Dos i dos, sempre han fet quatre, i sempre faran quatre.
Política, societat i altres escàndols | Enllaç permanent | Comentaris (7) | Retroenllaços (0)
I les cireres de Ceret?
holaiquetal | 03 Abril, 2006 20:33
Estic segura que les estacions ens afecten. I no per la frase aquella de "la primavera, la sang altera", però quasi. Surts de casa i notes que els turistes s'han multiplicat per 3 com a mínim. Ni que sigui perquè l'índex sandàlia amb mitjó blanc alt per metre quadrat s'ha disparat des del gener fins ara. A mi no em molesten especialment, ni turistes ni mitjons blancs encalçats (bé, els segons una mica més que els primers, siguem sincers), però és cert que si més no canvien el paisatge.
El que més il·lusió em fa d'aquesta època és recordar que d'aquí poques setmanes les primeres cireres faran acte de presència als camps de Ceret. Com oblidar aquell paisatge florit, blanc rosa i verd, amb el fons nevat del Canigó... i les corregudes que havíem de fer alguns en ser descoberts per algun pagès mentre ens delíem amb els primers delicatessens de la temporada?
Hi ha un abans i un després del temps de les cireres, sempre ho he pensat. Vaja, no sé si és motiu de satisfacció, però no conec a ningú més que hagi tingut un empatx a base de cireres.... No us ho recomano pas.
En fi, tot plegat per dir que al cap dels anys, una troba a faltar aquells camps, aquella vida desestressada i sense complicacions, en la que la gent somreia pel simple fet que havia arribat el bon temps i la calor. Ara, quan surti del despatx enmig de la nit, pensaré que segurament aquells temps no van ser més que un somni. Nostàlgia de les cireres de Ceret...
El que més il·lusió em fa d'aquesta època és recordar que d'aquí poques setmanes les primeres cireres faran acte de presència als camps de Ceret. Com oblidar aquell paisatge florit, blanc rosa i verd, amb el fons nevat del Canigó... i les corregudes que havíem de fer alguns en ser descoberts per algun pagès mentre ens delíem amb els primers delicatessens de la temporada?
Hi ha un abans i un després del temps de les cireres, sempre ho he pensat. Vaja, no sé si és motiu de satisfacció, però no conec a ningú més que hagi tingut un empatx a base de cireres.... No us ho recomano pas.
En fi, tot plegat per dir que al cap dels anys, una troba a faltar aquells camps, aquella vida desestressada i sense complicacions, en la que la gent somreia pel simple fet que havia arribat el bon temps i la calor. Ara, quan surti del despatx enmig de la nit, pensaré que segurament aquells temps no van ser més que un somni. Nostàlgia de les cireres de Ceret...
Parides personals... i altres escàndols | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Abril 2006 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |