Holaiquetal

De gran vull ser la Isabel-Clara Simó

holaiquetal | 28 Febrer, 2006 10:20

I sinó, vegeu aquests dos articles... Tota una lliçó de periodisme!

IsabelClara.pdf

De l'Hiparxiologi a l'evident trempera de Solsona

holaiquetal | 27 Febrer, 2006 18:02

Ahir em vaig deixar convèncer d'assistir a Solsona a l'espectacle Hiparxiologi, un homenatge-performance d'un bon grapat d'artistes catalans a la figura de l'il·lustre inclassificable Francesc Pujols...

Si, ja ho sé, quan un es mira qui hi participava ja podia començar a intuïr que tot plegat seria una mica una passada de voltes... Em van convèncer els noms de Roger Mas -quina veu! quin tio! quina presència! Mas for President (i no va amb segones)! Cantautor de peces tant memorables com El diable i la princesa!- i Quimi Portet -que ningú es perdi ni un directe seu... ni el seu bloc!. Altres noms com Enric Casasses i Pau Riba, dos extrafolaris del bestiari cultural nostre temps, més aviat m'haurien apartat qualsevol pensament d'anar-hi, però vaja... Al final, va resultar que l'obra, dirigida per un tal Moixic, va ser efectivament una anada d'olla d'aquelles que creus haver somniat perquè senzillament "no pot ser".

Ara, va valdre la pena ni que fos pels dos artistes que he mencionat primer i per descobrir la trempera de Carnaval que han ideat a la bonica població de Solsona a través d'un cartell tan original com aquest....
Cartell del Carnaval de Solsona 2006. En blanc, a la part inferior, no us perdeu el lema UN CARNAVAL AMB TREMPERA!

"Països Catalans, en plural"

holaiquetal | 27 Febrer, 2006 16:00

El llibre "Països Catalans, en plural" presentat avui a Barcelona recull un interessant conjunt de reflexions per part de 39 intel•lectuals valencians, balears i mallorquins sobre la realitat nacional de les diferents parts del nostre territori, tant des del punt de vista lingüístic com econòmic, cultural, polític i social.

Noms com Damià Pons, Alfred Bosch, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús, Agustí Colomines, Ramon Tremosa, Sebastià Alzamora, són més que un bon reclam per aquest diagnòstic sobre el nostre present que de ben segur serà interessant llegir aquest proper Sant Jordi....

Balears endeutada fins als 2033

holaiquetal | 23 Febrer, 2006 10:24

Pels qui no tingueu el Diari de Balears avui i us interessi mínimament la salut econòmica de les illes... No us perdeu el següent article.

PSMdenunciaendeutament.pdf

El retorn... a temps anteriors....

holaiquetal | 22 Febrer, 2006 13:17

Quan la cançó diu que certes coses i maneres de fer "recorden temps anteriors", no és perquè sí, sinó una veritat com un temple!

I sinó, doneu un cop d'ull al següent cartell sobre l'Estatut.... de l'any 1932!

Responsabilitat de continguts als mitjans de comunicació

holaiquetal | 21 Febrer, 2006 17:20

Amb el cas Iu Forn es plantejava fa poques setmanes l'etern debat sobre els límits entre opinió, vulneració del dret d'imatge, llibertat d'expressió... Ho hem vist també fa poc amb el culebró sobre les vinyetes contra Mahoma i ens hi trobem dia a dia amb cada article d'en Losantos i amics. El debat és el mateix, tot i que aquí he plantejat extrems que no tenen res a veure, que quedi clar.

El suport que hem de demostrar a l'Iu i als atacs que ha rebut és proporcional a l'esforç per no vomitar davant de cada article d'en Losantos. Tècnicament estaríem parlant de la diferència entre cOlumnista i cAlumnista.

Dit això, hi ha una altra qüestió que inevitablement sorgeix en algun moment o altre del debat: la responsabilitat, o no, d'un mitjà a l'hora de publicar segons què. Pel que fa a les opinions, els mitjans sempre deixen clar que "no es fan responsables de totes les opinions publicades".

Però, i el que no són opinions? I la publicitat, per exemple?

CAS 1: Llegim avui que La Vanguardia es nega a publicar un encartament publicitari amb el “Manifiesto por la unidad de España” del Foro de Ermua per “faltar a la veritat”, segons indica el propi Antich.

CAS 2: Fa pocs mesos, alguns diaris valencians publicaven sense cap mena de complexes un tipus d'anunci també molt peculiar d'un partit que es fa dir "valencià", i que d'existir en altres països europeus ja hauria tingut problemes amb la justícia pels seus clars continguts parafeixistes.

CAS 3: I per acabar amb el trio comparatiu, caldria destacar aquest anunci o aquest altre emesos en algunes emissores radiofòniques andaluses fa quatre dies. En aquest cas, el mèrit directament és del PP (cosa rara).

I ara, fem allò d'assenyalar les diferències.


En el primer cas, un diari ha estat capaç de dir no. En els altres, és evident que malgrat el contingut clarament ofensiu de cada "anunci" els diferents mitjans que els han difós s'han identificat amb el contingut. Hi ha per tant una responsabilitat dels mitjans. És més, a partir del moment que es tracta de PUBLICITAT, el mitjà ha cobrat per difondre-ho. Si teniu a mà algun anunci escandalosament sexista, no es tracta de "qui paga, mana", oi? Doncs llavors siguem coherents amb tot, o estarem demostrant que el nostre mitjà s'identifica clarament amb tot allò que publica com a publicitat.

Les facultats de periodisme tenen encara molta feina per fer si volem assolir una honestedat en la professió....

Model Territorial Valencià

holaiquetal | 21 Febrer, 2006 11:09

És d'aquells temes que pocs es plantegen en un matí de dimarts... Però avui he localitzat al recull de premsa un article força interessant que parla de models territorials, i més concretament de la falta d'un model territorial al país valencià.

En realitat es tracta d'una conferència que el professor Boira del Departament de Geografia de la Universitat de València va fer fa pocs dies en el marc de les "Questions per al debat, propostes per al canvi".

Jo l'he trobat força interessant, ara, recomano esmorzar una mica abans de llegir l'article en qüestió...
ModelTerritorialValencià.pdf

Èxit de l'adaptació de l'ABAD DE LA REAL a Vilafranca

holaiquetal | 19 Febrer, 2006 21:59

Espero que a en Potti no li sàpiga greu que m'avanci al bloc que segur que tenia previst fer sobre la representació de l'ABAD DE LA REAL que s'ha fet aquesta tarda al teatre de Vilafranca....

La veritat és que quan una causa justa es defensa des de l'enginy, la creativitat i el bon humor, encara fa més il·lusió participar del projecte i afegir-s'hi, encara que sigui des de la distància.... I la Plataforma SALVEM LA REAL ho està fent molt bé, tal com ho ha demostrat aquesta adaptació als nostres dies d'una rondalla tant clàssica com la que es proposava, en la que el rei tradicional es convertia en un rei de l'especulació, del ciment, la rajola i el Carrefour, el trobador es dedicava a posar música republicana de fons, les pregàries de l'Abad es carregaven autopistes i alabaven la Regina Dos Santos... fins i tot un policia amb porra que saltava tot autoritari sobre l'escenari per prohibir la representació acabava veient la llum i acabava canviant l'uniforme per una camiseta de SALVEM LA REAL. Cal agraïr la brillant adaptació del Pare Joan March, realista i divertida, així com els afegits que segur que han fet els propis actors en cada moment.

Monestir de La Real

En definitiva, una adaptació ben autèntica i un bon grapat d'actors compromesos i entregats al seu paper (sobretot l'Abad, entusiasmat com sempre) han fet riure el teatre sencer, arrebossat de gent de totes les edats, i ens ha conscienciat de nou, per una estona, de la necessitat de rebelar-se contra una tirania que ja fa massa temps que dura i de defensar un patrimoni històric, cultural i paisatgístic que no pot desaparèixer perquè és l'escència i la identitat de tot un poble. Una Balanguera improvitzada en acabar l'obra n'és la prova irrefutable!

Si a això hi afegim una anada i tornada en cotxe per carreteres inacabades/inacabables d'obres i rotondes a mig fer, el gran negoci d'una senyora prou coneguda per tots i que podria ser nomenada també reina dels negocis, ja tenim la cirereta de la nit!

En fi, que moltes gràcies per aquesta estona deliciosa.. i molta sort a la Plataforma en els propers passos que seguiran properament....

El cansament de l'arròs de cabra

holaiquetal | 16 Febrer, 2006 09:05

Arròs de cabra de mar a la Gola del Ter, prop de Torroella de Montgrí

Sembla el títol d'un llibre, però no: és una frase d'aquelles sense cap ni peus que va sortir diumenge arran d'un dinar de dues hores degustant l'arròs de cabra de mar, una especialitat d'aquelles que un no s'ha de perdre quan es passeja pel Baix Empordà (que no és comparable a l'Alt Empordà, però vaja, cada cop va guanyant més punts....).

Per arribar-hi cal anar cap a Torroella de Montgrí i agafar un d'aquells camins per on Déu va perdre l'espardenya, cap allà al final del món conegut, fins a arribar a la Gola del Ter. El qui estigui disposat a perdre-s'hi algun dia, ja ho sap.

Això si, després toca la passejada de rigor per l'encara paratge natural fins poder trepitjar la fina sorra d'una platja deserta i contemplar les illes medes tot remullant-se els peuets en aquest "mare nostrum" que ens agermana...

Telefònica? Pulse Uno...

holaiquetal | 15 Febrer, 2006 11:09

Ja sé que el que llegiràs a continuació segurament ja ho coneixes de fa un temps perquè ha estat circulant per la xarxa d'un temps ençà i tots ho hem rebut per mail... Es tracta d'una Carta al director publicada al Diario de Galicia el 20/10/04 en la que un pobre gallec exposava amb molt bon humor la solució al drama que TOTS hem passat un dia o altre com a consumidors d'empreses mil que es dediquen a fer-te perdre el temps enlloc de resoldre't els problemes (motiu pel qual, per cert, se suposa que els pagues). Jo de gran vull ser com aquest tio!!!

Como otros muchos españoles, soy abonado a dos compañías telefónicas, una por obligación y otra por conveniencia. En el pasado mes de agosto mi compañía X me pasa el recibo mensual. A los pocos días me pasa un nuevo recibo de 11,69 euros. No se me ocurre otra cosa mejor que llamar a la citada compañía X para preguntar a qué se debe tal recibo. Ahí empieza el calvario.

Musiquita correspondiente y: «Si es cliente, pulse 1, si no lo es, pulse 2. Si es empresa, pulse 1, si es particular, pulse 2.
Si quiere en gallego, pulse 1, en castellano, pulse 2.
Si quiere información, pulse 1, si es consulta de abonado, pulse 2.
Espere, por favor...
Nuestros operadores están ocupados, espere, por favor...».

Más musiquita y así hasta 22 minutos.
Desesperante. Cuelgo y vuelvo a marcar y pulso 2, porque no soy cliente, y pulso 1 porque soy una empresa. Y, ¡Sorpresa!, al momento me cogen el teléfono. Después de jurar en arameo, me explican lo del recibo.
Pero uno, que ya estaba muy enfadado, da orden a su banco de devolver el recibo para esperar a su reclamación.

Han tenido que pasar dos meses para que se pusieran en contacto conmigo. Días pasados recibo una llamada a mi móvil: «Buenos días, le hablo de la compañía X...».

Uno, que ya llevaba tiempo esperando la llamada, contesta: «Si quiere que le hable gallego, pulse 1, si castellano, pulse 2, y a continuación, Si usted es rubia, pulse 1, si es morena, pulse 2».
La señorita: «¡Oiga, por favor!».
Contestación: «Si lleva falda, pulse 1; si lleva pantalón, pulse 2».
Ella: «Oiga, por favor, ¿me deja hablar?».
Continúo: «Si es tema de mi empresa, pulse si es particular, pulse 2. Si si en su ciudad llueve, pulse 1 si hace sol, pulse 2».
La señorita: «Por favor, ¿me deja que le explique?».
Y yo: «Espere, por favor», y como estaba en la calle y no podía ponerle musiquita, tuve que tararearle la Rianxeira y a continuación «espere, por favor».

Lógicamente no aguantó los 22 minutos y sigo esperando otra llamada. Desde luego no pienso pagar los 11,96 euros hasta que les agote los 22 minutos que a mí me hicieron esperar, porque mi tiempo es tan valioso como el del señor X.»

Juan L. Otero Besada. Illa de Arousa. * Publicado en: La voz de Galícia Sección: Cartas al director 20/10/04.


El millor de tot plegat és que un company periodista de LA VOZ m'acaba de passar un article especial que el mateix diari li va dedicar a aquest bon home, tot un heroi en una societat de consum com la que ens ha tocat viure!

Reportatge Voz de Galicia.pdf

Va de Sant Valentí....

holaiquetal | 14 Febrer, 2006 18:20

Quan aquest matí un bromista m'ha felicitat per telèfon, no he caigut que era Sant Valentí fins que he passat davant del Corte Inglés i he comprovat la cursilada d'aparador que reapareix un any rere l'altre.... I per si és poc i pensava acabar el dia sense més ensurts, llegeixo dues notes d'agència aquesta tarda amb la descripció de com es desenvolupa aquest dia dels Enamorats tant a Estats Units com al Japó. La cosa té delicte.....


Jets privados y joyas en el "Día de los Enamorados" más exclusivo

Nueva York, 14 feb (EFE).- Los locales más exclusivos de Nueva York han ideado la receta perfecta para celebrar hoy el día de San Valentín de una manera única e irrepetible, siempre y cuando uno de los enamorados sea, además, millonario.

Noches de hotel, joyas, cena a la luz de las velas o los clásicos bombones cobran una nueva dimensión cuando están asociados a nombres tan prestigiosos como la joyería Tiffany, el hotel Ritz-Carlton o la chocolatería Charbonnel et Walker.

Los hoteles más lujosos de la "Gran Manzana" se han lanzado en una competición por ofrecer la experiencia más exclusiva para el día de San Valentín, aunque con un precio muy alejado de lo que la mayoría de los mortales puede pagar. La oferta más tentadora y prohibitiva -unos 850.000 dólares- lleva el nombre del hotel Ritz-Carlton, situado frente al Central Park, y que presume de ser uno de los más lujosos de la ciudad. Si el dinero no es un problema, el "pecado" del Ritz-Carlton incluye un viaje a Nueva York en jet privado, que permanecerá a disposición de los clientes los tres días que pasen en la suite real disfrutando de unas maravillosas vistas al Central Park. Durante la estancia, los invitados podrán degustar los manjares más selectos -caviar y champán de la marca Cristal, relajarse en unas sesiones de hidroterapia en su 'spa', y descubrir el regalo final: un exclusivo diamante de la casa Tiffany de 10,14 quilates.

Por 150.000 dólares, el hotel Buckingham propone un paquete más económico que incluye un jet privado y una limusina, además de un romántico paseo en carruaje por Central Park, un concierto privado de piano, y regalos de Tiffany y los almacenes Bergdorf Goodman. Más tiempo necesitará la pareja que disfrute en exclusiva la escapada de San Valentín que propone la cadena de hoteles Millenium, por un precio de 125.000 dólares. La hoja de ruta de este viaje de cuatro días incluye estancias de una noche en Alaska y Los Angeles, para terminar con una cena en el escenario del teatro Hudson de Nueva York. Una propuesta original es la del restaurante "Tavern on the Green", también en el pulmón de la "Gran Manzana", Central Park. Las parejas que visiten el restaurante esta noche, además de disfrutar de una cena exclusiva elaborada para la ocasión, tendrán la oportunidad de participar en un concurso en el que se elegirá a la pareja más compenetrada. Los vencedores recibirán como premio un viaje para participar en el Festival Internacional del Amor que se celebrará en las islas Bermudas entre el 16 y el 20 de febrero. Como cada año, las joyas se convierten en protagonistas en esta festividad, momento en que las joyerías más prestigiosas aprovechan para presentar sus colecciones dedicadas al amor. La joyería Tiffany y la tienda especializada en relojes Tourneau han creado colecciones de joyas y relojes temáticos para que las personas que recurran a este regalo recuerden este momento con una pieza única, cuyo precio supera los varios miles de dólares. Para los bolsillos más modestos, el chocolate se convierte en un buen acompañante para este día, que las tiendas de dulces de los alrededores de la Quinta Avenida aprovechan para mostrar sus mejores creaciones. Entre ellas, "La Maison du Chocolat" o "Charbonnel et Walker", que llenan sus escaparates de corazones de chocolate y ofrecen sus surtidos para endulzar el día a los enamorados. No obstante, disfrutar de estas delicias artesanas puede suponer, además de un disgusto en la báscula, un pequeño golpe al bolsillo, ya que decir "te quiero" con bombones, trufas y caramelos de "toffee" puede costar un mínimo de 200 dólares. EFE


Un año más, chocolate vence recelos femeninos en San Valentín


Por Juan Antonio Sanz
Tokio, 13 feb (EFE).- Un año más, la costumbre que obliga a las mujeres niponas a regalar chocolate a sus novios, jefes y colegas laborales por San Valentin se ha impuesto, aunque con mayores recelos que nunca y augurando una futura rebelión dulce en Japón.

El 14 de febrero es un día esperado por los hombres en Japón, pues quien más y quien menos tiene una compañera o subordinada en el trabajo que mañana se desvivirá para hacerles llegar su "aprecio" en forma de bombones, pastelitos o caramelos de chocolate. Se trata del "guiri-choco", el "chocolate por compromiso" que se entrega en esta celebración importada desde Occidente y que muestra el amor sobrehumano de los japoneses por el consumismo, venga de donde venga y aunque suponga una dolorosa experiencia para los bolsillos, en este caso los femeninos. Estos días podían verse en cualquiera de los grandes almacenes de Tokio departamentos especiales para la venta de chocolate, en torno a los que se formaban colas interminables de señoras y señoritas.

Sólo por el semblante mostrado durante la compra y el dinero gastado se podía adivinar con seguridad si el destinatario de los bombones o chocolatinas era el jefe avinagrado, el colega cotilla y chivato, el recién adquirido novio o el marido aburrido cuyos únicos intereses pasan por el sake, el sumo, el béisbol e internet. El año pasado, las mujeres japonesas se gastaron en los "guiri-chocos" de San Valentín cerca de 53.000 millones de yenes, esto es, unos 450 millones de dólares, el doble que en 1980. Los más beneficiados fueron las empresas chocolateras que en estas fechas hacen su "agosto" y las firmas que exportan a Japón ese dulce, con Ghana a la cabeza (41.670 toneladas en 2004), seguida más lejos de Ecuador (5.772 toneladas) y Venezuela (3.776 toneladas). Es en esta situación en la que está cuajando la que puede ser en años próximos la futura revolución de Japón, una manifestación más de la creciente independencia de las mujeres en este país, cada vez menos deseosas de verse supeditadas a los varones.

Según una encuesta difundida hoy por el proveedor de información por internet iBridge Corp., un 70 por ciento de las mujeres que trabajan en empresas preferirían que no existiera la costumbre del "guiri-choco" en San Valentín con jefes y compañeros de trabajo. Un 42 por ciento de las mujeres entrevistadas afirman que hacen esos regalos simplemente "como una forma de comunicación" y otro abultado 40 por ciento porque es "una costumbre anual". Eso sí, en ninguno de los dos grupos se ve entusiasmo alguno en llevar a cabo esta práctica tan gravosa para los monederos, con un gasto que demanda a cada mujer una media de 40 dólares para los jefes y colegas, y entre 25 y cien más si hay novio de por medio. Pese a las protestas, un 47 por ciento de las mujeres consultadas dicen que llevan preparando las compras para el 14 de febrero desde hace días e incluso un 26 por ciento comenzó el acopio de chocolate una semana atrás. Y aunque un 49 por ciento de los hombres también consultados en esta encuesta señalan condescendientes que no se sienten "aludidos" por esta costumbre, sin embargo, un 88 por ciento de ellos aseguran que se comerán todo el chocolate que les regalen. Ante este desprecio altivo, no es de extrañar que un 58 por ciento de las mujeres que regalan el "guiri-choco" se sientan "infelices" o incluso "sumamente desgraciadas" por tener que hacer ese esfuerzo.

En otra muestra de este desagrado creciente a regalar chocolate a hombres de los que pocas prebendas se pueden recibir, las mujeres niponas están orientando sus ansias consumistas por otras vertientes. Por ejemplo, este año se han hecho famosas las escuelas para preparar regalos de chocolate de San Valentín destinados a mascotas, especialmente perros, con pasteles que hacen furor sobre todo en las sufridas amas de casa, que ya esperan más atención de sus peludos amigos que de sus maridos. Los pasteles tienen forma de hueso, miden entre 15 y 10 centímetros y llevan un mensaje de amor que ya quisieran muchos cónyuges.



CONCLUSIÓ: Potser el nostre Sant Jordi no és tant glamurós, però de ben segur que ara per ara, i més llegint tanta tonteria junta, em segueix fent més il·lusió que qualsevol altra festa d'importació! NI SIMPSONS NI VALENTINS CURSIS! Com deia aquell, "Visca la cultura popular"!

Tothom ho sap, tothom ho comenta

holaiquetal | 10 Febrer, 2006 19:10

Avui el diari electrònic Comunicació 21 publica una entrevista d'aquelles que s'han de llegir. I és interessant perquè un s'adona que moltes coses, tot i intuir-les, no deixaran mai de sorprendre't, sobretot quan es tracta d'interioritats d'una casa i te les deixa anar algú de dins mateix. Ho denuncia, però ho tolera dia a dia. Quina manera de viure és aquesta?

De Mahoma a Jesús

holaiquetal | 09 Febrer, 2006 19:30

M'acaba d'arribar un arxiu boníssim!!! És un gag sobre Jesús al costat del qual les vinyetes de Mahoma es queden curtes.... El blog d'aquest matí explicava una barbaritat ben real, però segur que si els talibans veiessin que aquest tipus de video existeixen, potser es prendrien de més bon humor les caricatures.....

Talibans ofereixen recompensa pel cap del dibuixant de les vinyetes

holaiquetal | 09 Febrer, 2006 12:00

La cosa està arribant a uns extrems surealistes, com de ficció. Pel que explica el rotatiu australià The Age, "aquell qui mati la persona responsable de les blasfèmiques il·lustracions del profeta Mahoma a Dinamarca rebrà una recompensa de 100 quilos d'or dels Talibans", paraules que posen en boca del cap de comandància militar dels Talibans Mullah Dadullah. Aquest darrer és un tio d'aquells que no convé gaire convidar a sopar, vist el seu llarg historial (aquí només n'hi ha una mostra)"... Un es pot passar hores buscant notícies sobre ell pel Google, però no us recomano que ho feu, perquè segur que el seu nom és una de les paraules clau d'aquelles que si en fas cerca per la xarxa els serveis d'intel·ligència israelians i nord-americans ho detecten i entres a formar part d'alguna llista... A mi m'hi acaben d'afegir segur!

Mentre escrit aquestes ratlles, em vé al cap la imatge d'un cartell d'aquells de "ES BUSCA, VIU O MORT", amb la cara d'algun bandit i amb una recompensa en dòlars, que surt a totes les pelis de l'oest americà....

I per afegir més llenya al foc, els premis no s'acabin aquí, sinó que també es recompensarà (amb 5 quilos d'or, que sempre van bé per allò de cobrir forats) qualsevol que mati algun militar de Dinamarca, Noruega i Alemanya a l'Afganistan.

Algun voluntari? Sí, ja sé que no és el moment de ser cínica ni de fer humor negre però és que amb tanta paranoia no m'hi he pogut resistir...

Més incontinència verbal de Maragall

holaiquetal | 08 Febrer, 2006 19:38

Perdoneu que insisteixi amb el tema d'aquest matí, però és que lo d'aquest home és una verdadera incontinència verbal.

Frase d'avui, comparant la situació flamenca-belga amb la catalana: "a Catalunya no hi ha un moviment independentista que s'estigui en aquest moment pronunciant com a tal".

Quina bufetada a la realitat i als centenars de milers de persones que sí que viuen aquest moviment. I quin president....
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb